La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Meister encara no és un mestre

En el marc de la temporada d’Ibercàmera a l’Auditori ens han visitat per primer cop l’Orquestra Simfònica de Ràdio Viena, dirigida per Cornelius Meister, i la pianista russa Varvara. Ens van oferir un programa integrat per dues grans obres: el Concert per a piano op. 54 de Schumann i el poema simfònic Ein Heldenleben (Vida d’heroi), de Richard Strauss. Va ser un bon concert, sense arribar a la categoria d’extraordinari.

Ja d’entrada vam veure que tant el director com la pianista eren joveníssims, cosa que sempre és agradable i prometedora perquè ens mostra que hi ha relleu dels grans mestres veterans. En el concert de Schumann, Varvara va brillar amb llum pròpia. És una pianista dotada d’una sensibilitat i una delicadesa molt notables. La interpretació que va fer del concert va estar marcada pel segell de l’elegància, sense cap mostra de virtuosisme. Amb una tècnica sòlida perfectament interioritzada, va desplegar un legato preciós que va realçar el caràcter romàntic de Schumann. Tota la part solista va quedar enfilada a través d’aquest legato i d’uns matisos d’intensitat molt suaus i dolços.

L’orquestra, en canvi, no va respondre tan bé. Malgrat que és una formació vienesa i malgrat que va tocar amb prou solvència, no va resultar un conjunt compacte i harmònic, sinó que hi va faltar unitat. Només la secció de corda ja no sonava com un sol cos, i la de vent era com si toqués de manera autònoma. A més a més, es van produir alguns desajustos amb la pianista en els moments en què el piano acabava una frase i la recollia l’orquestra.

A la segona part, amb la Vida d’heroi de Strauss, la cosa va millorar. Amb l’orquestra visiblement ampliada, Cornelius Meister va dirigir amb més decisió, com si conegués més la peça. La formació va sonar més unida, menys dispersa, i sobretot, cal destacar la concertino, que té molts passatges en solo i els va tocar amb una afinació perfecta i un so a la corda, demostrant un gran domini tècnic. Ara bé, no es va poder evitar que en els trossos més enèrgics, la secció de vent eclipsés la de corda.

A l’Orquestra Simfònica de Ràdio Viena li va mancar precisió. Els principis i finals de frase no quedaven prou ben marcats, i això resta molta definició a la interpretació de qualsevol peça. A més a més, la corda no va sonar de manera especialment brillant per la manca d’unitat. Una formació de conjunt no és la suma d’unes parts molt bones, sinó una unitat. Es tracta d’una orquestra correcta, però no extraordinària. Els músics són bons, fins i tot molt bons, però manca llimar asprors perquè el so sigui el d’un conjunt harmònic ben definit i no el de la suma de parts individuals.

Font: Núvol

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.