La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Leonskaja i un Schubert de somni

El 16 d’abril, al Palau de la Música, vam tenir l’ocasió de sentir una de les grans dames del piano: la russoaustríaca Elisabeth Leonskaja. Va ser un concert excepcional marcat per un estil molt personal amarat de sensibilitat, que va posar al servei d’un programa integrat exclusivament per obres de Schubert.

Des de la primera nota que va tocar, Leonskaja va transmetre una manera d’interpretar absolutament etèria i espiritual, com si els dits gairebé ni li freguessin les tecles. La primera sonata que va tocar, la D. 537, semblava una peça feta de la matèria dels somnis. Els dits li corrien per les tecles amb l’elegància i la gracilitat d’una ballarina. El resultat va ser un Schubert completament espiritual, amb aquella melangia i angoixa característiques.

La segona peça del concert, la Wandererfantasie, D. 760, va ser una execució amarada d’intensitat i de profunditat. Leonskaja va treure un so ample i generós del piano, tot i que va cometre algunes petites errades i especialment en el segon moviment, va fer sonar massa fort la mà esquerra, cosa que va dificultar la correcta audició de la melodia que feia la dreta. Però les errades tècniques, en Leonskaja queden de seguida oblidades davant la seva sensibilitat immensa que embolcalla cada peça que interpreta. Per damunt de tot, ens va transmetre de manera entregada l’essència de Schubert. Ens la va fer sentir a la pell.

A la segona part va venir el plat fort del concert: la Sonata núm. 21, D. 960, la darrera del compositor vienès. Va començar en un estil diferent del que havíem sentit a la primera part. Era més classicista i menys romàntic, més racional i menys eteri. Però a poc a poc es va endinsar en la sonata i va anar desplegant tot el seu art. Les notes no volaven com ho havien fet en les dues primeres peces; va ser una interpretació amb més pes i amb una articulació més acurada i precisa de les notes. Potser hi va faltar un punt de transcendència, però tècnicament va ser una execució impecable. Leonskaja va interpretar el testament de Schubert amb una passió continguda que esclatava per moments.

En conjunt, Leonskaja no va ser tècnicament perfecta, però el doll inesgotable de passió, de sensibilitat i d’intensitat que va irradiar va eclipsar qualsevol mancança purament tècnica. En tot moment va saber copsar l’angoixa vital de Schubert i transmetre-la de manera descarnada. No va haver-hi concessions al virtuosisme buit i fred, sinó que Leonskaja ens va fer sentir l’ànima del compositor amb calidesa i una gran elegància estilística.

Sens dubte, Elisabeth Leonskaja és un dels grans noms de la interpretació pianística actual. Com a bis, va oferir el tercer impromptu D. 899 de Schubert, que va tocar encara amb més gracilitat que la sonata, recuperant l’element eteri de la primera part, en una interpretació que va culminar un concert apoteòsic.

Font: Núvol

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

  1. Hola. Veo que no lees feedback de los demás. Pues estás equivocada. Schubert Impromptu en Sol bemol mayor NO es ningún (ni nº 3 ni cuántos haya) del “sueño de amor” de Liszt. Culturizarse, antes de criticar. Gracias.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.