Siegfried

Ho he de reconèixer. S’ha produït el miracle al Liceu. La mateixa setmana, amb tres dies de diferència, he tingut l’ocasió de veure, per aquest ordre, el Tristan und Isolde de Valery Gergiev i el Siegfried de Josep Pons. Diria que no sóc l’única que es pensava que havia escollit malament l’ordre perquè la primera funció es preveia extraordinària i la segona, més aviat mediocre. El cert, però, és que ni la primera va ser extraordinària ni la segona mediocre. Però no parlaré més del Tristan de Gergiev, perquè ja n’he parlat en un apunt anterior.

El miracle, però, és que Josep Pons ha après a dirigir Wagner. No em creia que jo diria mai això, però el que vaig sentir dissabte proppassat m’ho va demostrar. El Siegfried de la temporada 2014-15 del Liceu, malgrat l’obstacle que s’ha trobat amb la malaltia sobtada de Lance Ryan, ha sortit pràcticament perfecte. Stefan Vinke, el Siegfried del segon repartiment, que estava contractat per fer tres funcions, n’ha hagut de cantar cinc, tres de les quals en dies alterns. No cal dir que el paper de Siegfried és un dels que més desgast té per al cantant perquè és molt dur, molt exigent i molt llarg. Però com vaig sentir que va dir algú al Liceu, Vinke va aguantar tres Siegfried seguits com un toro.

Comencem, doncs, per Stefan Vinke, que va ser un Siegfried pletòric, amb una veu gran, una tècnica sòlida i perfecta —imprescindible per a un paper com aquest—, amb una projecció que alguns cops en el registre greu feia sonar la veu amb un pèl de nasalitat, però precisament cantar amb la veu no completament oberta és el que li permetrà fer una carrera llarga en papers d’envergadura com aquest. Cal destacar també un magnífic Mime interpretat per Gerhard Siegel, que ha fet aquest mateix paper al festival de Bayreuth sota la direcció de Christian Thielemann. És un tenor amb una veu molt sòlida i una tècnica perfecta que li permet abordar tots els registres amb una gran robustesa. Greer Grimsley va ser el Vianant. És un baríton que ja havíem vist fent el Wotan de Die Walküre, i que té una veu ampla, generosa i vellutada, però que no acaba de ressonar als llocs on hauria de fer-ho i això fa que perdi un pèl de projecció i que soni un xic engolada. Si fos capaç de corregir-ho, es convertiria en un baríton de primeríssima divisió perquè la veu és preciosa. Oleg Bryjak va fer un Alberich suficient, amb una veu gran tot i que amb algun problema per assolir amb comoditat el registre agut, però amb una bona línia de cant. Andreas Hörl va fer un Fafner convincent i Catherine Foster va ser una Brünnhilde un pèl freda. Té una veu gran i ampla, però li fa faltar legato i les frases no van quedar del tot rodones. Ara bé, és una soprano de gran resistència que va afrontar tot el registre agut, molt complicat en aquesta òpera, amb molta seguretat. Maria Radner va ser una Erda més aviat discreta, tot i que amb una veu interessant.

L’orquestra del Liceu va anar sorprenentment bé sota la batuta de Josep Pons, que ha fet un avenç quilomètric respecte Die Walküre, l’any passat. Per primera vegada Wagner va sonar com ha de sonar: de manera electritzant, vibrant, enèrgica i èpica. Li retrauria que el tros de la forja de l’espasa —que a mi m’encanta— va sonar més com una dansa que com un passatge absolutament èpic, però en conjunt, l’orquestra va sonar bé i amb un caràcter wagnerià de debò.

L’escenografia de Robert Carsen no va molestar. Va ser sòbria però efectiva i em va agradar especialment l’excavadora que simbolitzava la boca de Fafner —o això em vaig imaginar jo. El final potser va resultar massa fred i desangelat, amb un escenari completament nu, però no resultava xocant. Definitivament, en el Siegfried sí que es van sentir molts «bravo», perquè la interpretació havia estat molt bona i per contrast amb el Tristan tan desgraciat que Gergiev havia ofert tres dies enrere.

Escric això després del tràgic accident de l’avió de GermanWings que volava de Barcelona a Düsseldorf el proppassat dimarts 24 de febrer. En aquest vol hi anaven dos dels cantants dels quals parlo: el baríton Oleg Bryjak i la contralt Maria Radner. Sembla irreal haver-los vist dissabte i que dos dies més tard ja no hi fossin. Un record per a ells.

Títol: Siegfried
Autor: música i llibret de Richard Wagner
Intèrprets: Stefan Vinke (Siegfried); Gerhard Siegel (Mime); Greer Grimsley (el Vianant); Oleg Bryjak (Alberich); Andreas Hörl (Fafner); Maria Radner (Erda); Catherine Foster (Brünnhilde); Cristina Toledo (l’ocell del bosc)
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
Director musical: Josep Pons
Director d’escena: Robert Carsen
Espai: Gran Teatre del Liceu
Data: 21 de març

Valoració: 4/5

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*