Tristan und Isolde

L’expectativa que havia generat el Tristan und Isolde de Valery Gergiev al Liceu era tan alta, que la caiguda va ser molt dura. Em sap molt de greu començar així, però no es pot resumir de cap més manera la interpretació que va fer Gergiev de la més excelsa de les òperes wagnerianes. La catàstrofe va venir primordialment per la part vocal, especialment de la soprano protagonista, horrorosa sense pal·liatius. Però cal no fer abstracció de la direcció de Gergiev, que no va ser electritzant ni vibrant en cap moment, sinó més aviat monòtona i amb una falta evident d’unitat. Hauria estat una funció admissible en teatres de segona o tercera categoria, però no com a funció excepcional, tal com el Liceu i Ibercàmera l’havien venuda.

Ja es va notar un nivell baix en el preludi del primer acte, en què l’orquestra del Mariinsky va fer gala d’un so brillant, però les seccions de la qual van tocar de manera independent les unes de les altres, sense unitat ni sentit de conjunt. Es podia discernir amb molta claredat cada instrument, com si fossin solistes individuals tocant els uns al costat dels altres i no en una orquestra. Però el desastre en majúscula va arribar tan bon punt Larisa Gogolevskaya, la soprano que feia Isolde, va obrir la boca. Des d’aleshores es va pressentir l’apocalipsi. Es tracta d’una soprano sense tècnica, amb una veu molt mal projectada, que sona endins, no passa al davant i en emetre-la el que se sent és un so molt lleig i fosc com la gola del llop que no arriba als aguts i els crida, i tampoc no arriba als greus, i els fa gairebé roncs. No tinc res en contra de les veus lletges, però sí en contra de les mal projectades, perquè això no és una qüestió estilística, sinó una manca fonamental de base tècnica.

Al costat d’aquesta Isolde va cantar una meravellosa Brangäne, interpretada per la mezzosoprano Yulia Matochkina, amb una veu preciosa, clara, transparent, homogènia, molt ben projectada, que encarava amb gran seguretat i bellesa el registre agut i el greu. Sentir-la només feia que convidar a somniar, especialment al costat d’aquella Isolde.

Robert Gambill va tenir mala sort com a Tristan. És un tenor insuficient per a aquest paper, amb una veu molts cops inaudible, en bona part, per culpa del volum excessiu a què Gergiev feia anar una orquestra no especialment sobredimensionada. La qüestió és que Gambill va tenir molts problemes per fer-se sentir. A parer meu, no és un tenor per fer un paper tan fort i exigent, i a banda, ja té una edat, i un cantant wagnerià no té el mateix aguant que un de belcantista perquè el repertori és molt més dur. Així i tot, va cantar de manera correcta.

L’altre gran cantant d’aquesta desgraciada vetllada va ser Evgeny Nikitin com a Kurwenal. Nikitin, que havíem vist a Il prigioniero, és un cantant amb una veu bonica, bona tècnica i un frasseig molt elegant. Canta amb seguretat i una veu ampla, tot i que Gergiev també el va tapar. En canvi, Mikhail Petrenko com a Marke va cantar amb una veu dura, rígida i forçada que no ressonava en els ressorts adequats i sonava mat i sense vibrato. És un baix amb una veu gran, però mal projectada, que sona plana i sense relleu. Ara bé, al costat d’Isolde, encara va semblar un bon cantant.

El Liceu feia molts mesos que havia venut totes les entrades, i es va trobar amb un públic exigent que esperava la vuitena meravella del món, però en trobar-se una funció lamentable, van mostrar la seva disconformitat i van bufar Gergiev amb vehemència al final del segon acte, just després del gran duo entre Tristan i Isolde, que va sonar avorrit amb dos cantants molt insuficients. Em costa molt de creure que es pugui qualificar Gergiev d’especialista en Wagner perquè el seu Tristan va sonar sense tremp, sense relleu, sense elegància, malgrat el bon so de l’orquestra. No es pot perdonar dur pel món una Isolde tan horripilant, però Gergiev tampoc no va sortir indemne d’una funció a oblidar.

Títol: Tristan und Isolde
Autor: música i llibret de Richard Wagner
Intèrprets: Robert Gambill (Tristan); Larisa Gogolevskaya (Isolde); Evgeny Nikitin (Kurwenal); Yulia Matochkina (Brangäne); Mikhail Petrenko (Marke); Yuri Alexeyev (Melot)
Orquestra del Teatre Mariinsky de Sant Petersburg; Cor del Gran Teatre del Liceu
Director: Valery Gergiev
Espai: Gran Teatre del Liceu
Data: 18 de març

Valoració: 1.5/5

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.