L’alè de la vida

Dues dones i un destí: ser abandonades pel mateix home. L’una, l’esposa durant més de vint-i-cinc anys; l’altra, l’amant durant els mateixos anys. Aquest és el punt de partida de L’alè de la vida, de David Hare, l’autor de Celobert. L’esposa va a visitar l’amant per entendre la part oculta del marit que les ha abandonat a totes dues per una dona molt més jove que elles. En el muntatge de la Sala Muntaner, Frances, l’esposa, és Anna Güell i Madeleine, l’amant, és Mercè Arànega.

L’alè de la vida és una obra de text que transcorre gairebé en temps real durant una tarda-vespre que s’allarga fins l’endemà al matí. En la conversa entre les dues dones hi ha retrets i punyals, però també comprensió i enteniment. Al principi sembla que cadascuna adopta un paper estereotipat: l’esposa, una dona conservadora i mare de família abnegada; l’amant, una dona alliberada i independent que vol assaborir els plaers de la vida. Però a mesura que la conversa avança ens adonem que la situació és més complexa i els dos personatges més polièdrics del que semblava.

David Hare dibuixa amb molta precisió els dos caràcters i escodrinya els pensaments i les emocions de dues dones d’edat similar que, segons com parlen, sembla que hagin conegut dos homes diferents. L’esposa abandonada necessita que l’amant —que també ha estat abandonada— li expliqui la part del seu marit que ella mai no va conèixer, i li descobreix una faceta que li ve completament de nou. L’alè de la vida és la primera i l’última conversa de dues dones que han compartit home durant una pila d’anys, i a mesura que avança, ens adonem que s’assemblen més del que seria esperable.

Frances i Madeleine havien de ser interpretades per dues actrius consolidades i amb anys de taules i d’experiència dalt dels escenaris. Anna Güell i Mercè Arànega compleixen amb escreix amb el repte. Per a aquesta ocasió, l’escenari de la Sala Muntaner torna a baixar a terra i s’articula en un espai allargat amb dos grups de cadires, un a cada banda. L’escenografia necessària per a una obra fonamentalment de text és mínima, però tot i així, la directora, Magda Puyo, ha optat per alçar l’escenari dalt d’una tarima de fusta en forma de ve baixa.

És un plaer poder tornar a veure Anna Güell fent teatre, ja que és una gran actriu que no es prodiga gaire, i també veure novament Mercè Arànega, amb la seva força interpretativa i una veu seductorament preciosa. Són dues dones abandonades, però en cap cas vençudes, que tiraran endavant perquè són fortes i sabran sobreposar-se a un home feble que les ha deixat a totes dues per una joveneta.

Títol: L’alè de la vida
Autor: David Hare
Traductora: Mònica Bofill
Adaptació: Mònica Bofill i Magda Puyo
Directora: Magda Puyo
Intèrprets: Anna Güell, Mercè Arànega
Espai: Sala Muntaner
Dates: del 28 de gener al 7 de març

Valoració: 4/5

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Teatre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*