Concert romàntic amb l’Orquestra de Cadaqués

L’Orquestra de Cadaqués, amb el seu director principal, l’italià Gianandrea Noseda, ens van oferir al Palau de la Música un concert amb un programa deliciós centrat en el primer romanticisme, amb obres de Schubert, Mendelssohn i Schumann. El concert, a més, va comptar amb la presència imponent de l’Orfeó Català i de solistes vocals per interpretar una obra difícil de sentir en directe com La primera nit de Walpurgis, de Mendelssohn. El mestre Noseda va aconseguir transmetre la passió i el batec dels tres romàntics.

El concert va començar amb l’obertura de Rosamunde de Schubert, una peça arrauxada i brillant que Noseda va dur a un ritme molt ràpid i viu. Vam poder copsar algunes mancances de l’orquestra, com ara el fet que la secció de vent no està a l’altura de la de corda. Si bé la corda brilla i sona de manera compacta, el vent va fer errors —principalment el clarinet i la trompa— i no va anar ben conjuntat, ni entre si ni amb la corda. A més a més, la percussió va sonar de manera massa seca. Ara bé, vam constatar que Noseda és un gran director que va fer sonar Schubert en tota la seva esplendor, amb el seu caràcter arrauxat i desficiós.

La primera nit de Walpurgis, una cantata amb text de Goethe sobre la festa pagana dels druides, va començar amb mal peu. Noseda va fer anar l’orquestra a velocitat ultraràpida i això va causar desajustos entre seccions al principi de la peça. En l’obertura, molt enèrgica, la corda va seguir el ritme sense dificultats, però el vent no va poder. Per sort, l’entrada de l’Orfeó Català va ser impressionant i va infondre caràcter a l’obra. Els solistes vocals van ser entre correctes i bons. El tenor Marcel Reijans va demostrar una bona línia de cant, elegància estilística i bon frasseig, però tenia alguns problemes en enfilar-se al registre agut. El baix català Àlex Sanmartí va ser l’altre solista remarcable, amb una veu ampla, molt ben projectada, uniforme i amb greus generosos. Van ser més discrets, en canvi, la mezzosoprano Anna Maria Chiuri, que va cantar amb un excés de vibrato que arribava a destorbar, i el baríton Detlef Roth, amb un color de veu indefinit entre tenor i baríton. A més a més, li va faltar projecció, cosa que es va traduir en una emissió a vegades forçada per tal de sobrepassar l’orquestra. Indubtablement, el més destacable de la interpretació d’aquesta peça de Mendelssohn va ser l’Orfeó Català, una massa coral molt compacta que va sonar amb una gran seguretat i que no va tenir problemes en cap registre.

A la segona part va venir la Simfonia núm. 3 de Schumann, «Renana». Noseda va excel·lir en la direcció dels moviments ràpids, el primer i el darrer, als quals va donar l’amplitud i l’esplendor que Schumann requereix, superior a la de Schubert. La corda va sonar especialment brillant, però un cop més, no es va veure secundada per una secció de vent a la seva mateixa altura. Noseda és un director d’staccato, poc amant del legato, pel que es va veure i sentir, i això va fer que algunes notes sonessin massa seques i brusques. Els moviments lents, el segon, tercer i quart, els va dur a una velocitat massa ràpida, la qual cosa els va restar lirisme. Així doncs, va ser una interpretació amb poc contrast entre els diferents moviments, quan cadascun té una indicació precisa de caràcter.

Acabat el concert, com a colofó, Noseda va decidir sortir del repertori romàntic per endinsar-se en Mozart amb l’obertura de Les noces de Figaro, que va dirigir novament a una velocitat excessiva i amb notes massa seques. Va brillar, sí, gràcies a la potència de la corda, però esplaiar-se un xic més en les notes en lloc de fer cops d’arc massa ràpids, hauria fet molt de bé a Mozart.

Programa del concert: Schubert, Obertura Rosamunde, D. 644; MendelssohnDie erste Walpurgisnacht, op. 60; Schumann, Simfonia núm. 3, en mi bemoll major, op. 97, “Renana”
Intèrprets: Anna Maria Chiuri, mezzosoprano; Marcel Reijans, tenor; Detlef Roth, baríton; Àlex Sanmartí, baix; Orfeó CatalàOrquestra de Cadaqués
Director: Gianandrea Noseda
Espai: Palau de la Música
Data: 24 de febrer

Valoració: 3.5/5

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.