A la Pedrera amb de la Rosa i Caravaca

En el marc del cicle de concerts «Residències musicals» que es fa a l’auditori de La Pedrera, diumenge proppassat vam poder sentir el clarinetista Víctor de la Rosa i el pianista Óscar Caravaca, que van interpretar peces de Weber, Berg, Guinovart i Brahms. Els dos joves intèrprets mallorquins es van enfrontar a un repertori difícil i poc habitual que van executar de manera molt digna. Al nostre país també hi ha talent a l’alça, i cal remarcar-lo i potenciar-lo.

El concert va començar amb el Gran duo concertant de Weber, compositor poc interpretat del primer romanticisme i d’una brillantor anàloga a la de Mendelssohn. Desconeixia aquesta obra, però Víctor de la Rosa en va fer una interpretació molt bona. Va demostrar un bon domini tècnic de l’instrument i un coneixement aprofundit de la peça. A cada moviment hi va donar el to i el caràcter adients, tot diferenciant-los a través dels matisos d’intensitat. L’únic element negatiu que vaig notar és que en l’emissió del so, a banda de so també hi havia aire, i això li caldria polir-ho, ja que, d’altra banda, em va semblar un gran clarinetista. Óscar Caravaca, en canvi, no va estar a la mateixa altura que de la Rosa. La seva interpretació va deixar entreveure totes les dificultats de la peça en la part del piano, la percussió de les tecles va ser poc clara i es confonien les notes. Es va notar massa diferència de nivell entre tots dos.

En canvi, les peces més contemporànies, les Quatre peces op. 5 d’Alban Berg i la Fantasia sobre temes de Goyescas de Granados, d’Albert Guinovart, tots dos intèrprets les van tocar millor, amb més naturalitat i més desimboltura, es notaven més lliures i menys constrenyits per cànons clàssics. Em penso que de la Rosa deu ser un bon intèrpret de jazz per la manera com va tocar aquestes dues obres. Caravaca també va brillar en aquest repertori, en el qual es veia més còmode.

Amb la Sonata núm. 1 en fa menor, op. 120 de Brahms vam tornar als clàssics, i cal dir que tots dos la van interpretar millor que el duo de Weber. Ara bé, de la Rosa va tornar a destacar per damunt de Caravaca, que tot i que va tocar amb correcció el que tenia escrit a la partitura, no va saber acabar-hi de donar el to i la sensibilitat que el romanticisme de Brahms requereix. De la Rosa va tornar a emetre aire i so, cosa que va desvirtuar un xic l’execució de la peça, especialment en l’Andante, però en conjunt podem parlar d’una interpretació satisfactòria d’una peça meravellosa.

Ara bé, el que m’agradaria destacar de la interpretació d’aquests dos joves és que tothora van tocar perfectament conjuntats, i aquest és l’element essencial de la música de cambra. Molt més important que tenir músics de primera fila, el que cal és que toquin en simbiosi perfecta, perquè la música de cambra és un diàleg entre pocs músics que s’han d’entendre perquè el gènere ho exigeix. Dos genis cadascun pel seu compte no fan música de cambra, sinó dos monòlegs aïllats. Afortunadament, de la Rosa i Caravaca es van entendre a la perfecció i això va apaivagar qualsevol mancança tècnica o d’estil que poguessin tenir.

Programa del concert: WeberGran duo concertant per a clarinet i pianoBergQuatre peces, op. 5; GuinovartFantasia sobre temes de Goyescas d’Enric GranadosBrahmsSonata en fa menor núm. 1, op. 120
Intèrprets: Víctor de la Rosa, clarinet; Óscar Caravaca, piano
Espai: auditori de La Pedrera
Data: 15 de febrer

Valoració: 3.5/5

Font: Núvol

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.