Norma

Els amants del belcanto aquesta temporada estem d’enhorabona al Liceu. Norma és el segon títol programat d’aquest repertori, després de Maria Stuarda i abans de Don Pasquale. Personalment, Bellini és el meu compositor preferit de l’òpera italiana i feia gairebé vint anys que no havia vist Norma. En aquesta ocasió se n’ha fet una representació molt digna, amb dues solistes excepcionals com són Tamara Wilson i Annalisa Stroppa.

Vaig optar per veure el segon repartiment per dos motius: perquè els cantants del primer repartiment ja els havia vist tots tres abans i del segon repartiment no n’havia vist cap, i en segon lloc, perquè els preus de les entrades s’han disparat inexplicablement. L’experiència no va ser gens decebedora, ans al contrari. Tamara Wilson, una jove soprano que ja ha fet carrera als millors teatres d’òpera del món, va fer una Norma imponent i impactant. Va començar un pèl freda i en la «Casta diva» va fer la impressió que era una soprano lírica i que li faltaven greus. Però ja la cabaletta, «Fine al rito», la va cantar amb molta autoritat i un gran control de la veu, malgrat que les agilitats li costaven. Ara bé, al llarg de l’òpera va semblar que la veu se li desenvolupava i, malgrat que no té un registre greu esplendorós, va fer el paper amb molta contundència. Van ser especialment antològics els dos duos amb Adalgisa i en el trio final del primer acte va clavar perfectament els dos aguts endimoniats col·locats en una seqüència difícil. Per reblar el clau, l’escena final de l’òpera va ser memorable, Wilson va desplegar-hi el seu talent musical i una veu preciosa, ampla i cristal·lina que la fa molt apta per al belcanto.

Annalisa Stroppa va ser una Adalgisa de somni. És una mezzosoprano lírica, amb un color de veu avellutat i càlid i un registre del tot homogeni. La seva puresa estilística em va recordar Teresa Berganza. Stroppa va cantar amb delicadesa i elegància, en un estil belcantista magnífic i amb una emissió perfecta de greus i d’aguts. No es tracta d’una mezzo profunda, però tampoc no cal per a aquest paper. Va estar especialment brillant en els dos duos amb Tamara Wilson, les dues veus es van amalgamar perfectament i l’afinació de totes dues va ser del tot precisa, fins al punt que al final de cada duo, quan canten a cappella, en el moment que l’orquestra es reincorpora, no havien abaixat ni una croma de l’afinació corresponent.

No es poden dir tantes meravelles del Pollione d’Andrea Carè. Des que va començar a cantar vaig pensar que tenia bona tècnica i bon frasseig, però de seguida em vaig adonar que quan s’enfilava al registre agut feia coses estranyes, portaments de mal gust, i en general li costava abordar les notes més agudes. Va ser una llàstima i em va doldre, perquè no és un mal cantant, però un tenor que té problemes amb els aguts no va enlloc. Simón Orfila va fer un Oroveso justet, amb les mancances d’una veu engolada i poc clara.

El cor i l’orquestra van complir amb prou correcció, sense emocionar però sense fer la sensació que no hi havia hagut assajos. Renato Palumbo en alguns passatges va voler fer marcar massa l’orquestra, com ara en el duo de Pollione i Adalgisa, on va marcar uns accents estranys, potser per fer ressaltar la violència de l’oposició entre els dos personatges. Però en conjunt, van anar raonablement bé.

La producció escènica va ser clàssica i preciosa. Un vestuari sobri i una escenografia austera van donar vida a la història del món dels druides de la Gàl·lia amb molta veracitat i convenciment. Sempre és d’agrair que el llibret de l’òpera vagi d’acord amb el que veiem a l’escenari. No fer coses estranyes és avui una raresa, quan hauria de ser la tònica habitual. En definitiva, una bona Norma. Aquest dia vaig sortir contenta del Liceu.

Títol: Norma
Autor: música de Bellini; llibret de Felice Romani
Intèrprets: Tamara Wilson (Norma), Annalisa Stroppa (Adalgisa), Andrea Carè (Pollione), Simón Orfila (Oroveso), Ana Puche (Clotilde), Francisco Vas (Flavio)
Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu
Director musical: Renato Palumbo
Director d’escena: Kevin Newbury
Espai: Gran Teatre del Liceu
Data: 9 de febrer

Valoració: 3.5/5

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.