András Schiff: els adéus a la sonata

Sir András Schiff ha tornat al Palau de la Música a presentar-nos un viatge molt interessant i estimulant per les últimes sonates dels quatre grans compositors vienesos: Mozart, Beethoven, Haydn i Schubert. Schiff, un pianista clàssic en tots els sentits, va oferir un recital ple de sensibilitat i de detallisme, tothora amb l’elegància com a segell distintiu.

D’entrada, cal dir que el piano que va tocar Schiff no va ser l’Steinway que estem acostumats a sentir al Palau, sinó un gran piano C. Bechstein fabricat el 1921, amb un so més auster. El concert va començar amb la sonata núm. 17 de Mozart, que Schiff va tocar amb un estil més legato que aquell al qual ens té acostumats. També va fer moltíssims ornaments, però sempre amb criteri i rigor, i sense desvirtuar mai la peça. Va ser una execució brillant i mesurada d’una sonata amb un tercer moviment originalíssim.

Després de Mozart va venir Beethoven amb la sonata núm. 31, i aquí cal dir que Schiff va punxar una mica. A diferència de Mozart, va haver-hi una manca flagrant de legato, a causa d’un ús gairebé inexistent del pedal. Les frases massa vegades van quedar inconnexes i no es percebia sentit d’unitat. Em va sobtar molt sentir Schiff tocant d’aquella manera tan seca i sòbria. Els dos primers moviments van ser decebedors, però a la Fuga tot va canviar, va fer anar el pedal i les entrades de les veus van quedar molt ben enllaçades.

La segona part del concert va començar amb Haydn, el clàssic més ortodox dels quatre, que Schiff va interpretar a la perfecció, amb una gran pulcritud. Però el plat fort de la vetllada va ser la sonata D. 959 de Schubert, la segona de les tres últimes. Afortunadament, va ser una execució que no va tenir res a veure amb el Beethoven que havia tocat abans. Aquí Schiff es va deixar anar, va tocar amb un so expansiu quan calia i amb un so més recollit quan la partitura ho demanava. Va fer gala d’un ventall tímbric amplíssim amb el qual va explorar tots els racons de l’ànima angoixada de Schubert. Amb aquesta interpretació magistral i pletòrica va demostrar que malgrat el seu classicisme estilístic, és capaç d’abordar el primer romanticisme amb resultats meravellosos i un grau superlatiu d’emoció.

Acabat el programa del concert d’aquesta manera tan superba, va seguir amb alguns bisos. També de Schubert, va tocar un dels impromptus D. 899 amb una delicadesa gairebé etèria, i va acabar l’actuació amb una peça del seu país natal, el Somni d’amor núm. 3 de Liszt. Però ai las, Schiff és massa clàssic per a un romanticisme més desenvolupat, i malgrat que ho va tocar amb molta elegància i refinament, no va acabar d’emocionar.

Programa del concert: Mozart, Sonata núm. 17 en si bemoll major, KV 570; Beethoven, Sonata núm. 31 en la bemoll major, op. 110; Haydn, Sonata núm. 61 en re major, Hob. XVI:51; Schubert, Sonata en la major, D. 959
Intèrpret: Sir András Schiff, piano
Espai: Palau de la Música
Data: 5 de febrer

Valoració: 4.5/5

Font: Núvol

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.