La síndrome de Stendhal

En el marc de la temporada d’Ibercàmera ens han visitat uns intèrprets d’excepció: la Philharmonia Orchestra, dirigida per Clemens Schuldt, i el joveníssim pianista rus Daniil Trifonov, que amb només vint-i-tres anys, va fer una interpretació absolutament impactant i aclaparadora del segon concert de Chopin. El programa, deliciós, es va completar amb l’obertura Coriolà i la simfonia Heroica de Beethoven. Un concert inoblidable.

Quan vam veure sortir el director, Clemens Schuldt, ens vam adonar que també era molt jove. El concert va començar amb l’obertura Coriolà, que l’orquestra va tocar amb un so brillant, però amb alguns desajustos de tempo. Schuldt volia córrer massa i això va provocar que en alguns passatges les seccions de l’orquestra sonessin descompassades i que les pauses no quedessin marcades amb nitidesa. El més decebedor, però, fou que l’angoixa intrínseca que conté l’obertura Coriolà no es va fer sentir perquè en aquesta interpretació hi va faltar nervi.

En el concert de Chopin qui ho va eclipsar tot va ser Daniil Trifonov, un jove esprimatxat amb dits llarguíssims. Va tocar amb una elegància i una sensibilitat descomunals sota les quals hi havia una tècnica sòlida i perfecta. El so del piano va ser intens i majestuós, com una carícia de la seda més fina damunt la pell, especialment en les escales de pujada i de baixada. L’articulació de les notes va ser del tot nítida i alhora amb un legato elegantíssim que imprimia a l’execució del concert el caràcter intensament romàntic però gens estripat de Chopin. Trifonov va fer gala d’una sensibilitat que ens va deixar sense alè i amb la qual va realçar encara més la bellesa inherent a un dels concerts per a piano més reeixits de tots els temps. Bellesa, sensibilitat i elegància són el segell distintiu de Trifonov, i poques paraules es poden afegir a una interpretació immensa com la que vam sentir a l’Auditori.

L’orquestra que va acompanyar Trifonov va sonar un pèl absent i amb manca de compenetració amb el solista, però això no va obstar gens per gaudir de l’obra. A la segona part, en canvi, la Philharmonia i Clemens Schuldt van fer un tomb i van tocar una simfonia Heroica sensacional. El so de la corda va ser brillantíssim i va anar perfectament amalgamada amb la secció de vent. Cal fer notar que el metall no va fer ni una sola errada i va sonar de manera molt segura. Schuldt va dirigir amb molta energia i vigor tota la simfonia, però va punxar una mica en la marxa fúnebre, que va dur massa ràpid i a la qual va faltar la solemnitat que requereix. Aquest segon moviment va quedar, doncs, poc diferenciat dels altres i va sonar de manera massa lleugera i poc greu. En definitiva, no semblava una marxa fúnebre. Ara bé, la resta de moviments van brillar amb llum pròpia i Schuldt va demostrar que coneixia bé la partitura —va dirigir sense, igualment com l’obertura Coriolà.

Com a bis, la Philarmonia Orchestra va oferir el Vals Trist de Sibelius, una peça freda i delicada que Schuldt va dirigir magistralment i que van tocar amb un so intens i llunyà alhora, amarat d’una nostàlgia que ens va transportar a les latituds escandinaves. Un concert que deixarà un record inesborrable.

Programa del concert: Beethoven, obertura Coriolà en do menor, op. 62; Chopin, concert per a piano núm. 2 en fa menor, op. 21; Beethoven, simfonia núm. 3 en mi bemoll major, op. 55, “Heroica”
Intèrprets: Daniil Trifonov, piano; Philharmonia Orchestra
Director: Clemens Schuldt
Espai: l’Auditori (Sala Pau Casals)
Data: 29 de gener

Valoració: 4.5/5