Hélène Grimaud i l’Orquestra Nacional de Lió

Aquest cap de setmana la temporada de l’OBC ha tingut l’Orquestra Nacional de Lió com a formació convidada, dirigida per Leonard Slatkin, i amb una solista reconeguda com la pianista francesa Hélène Grimaud. El programa, a més, era d’allò més llaminer: el concert per a piano núm. 1 de Brahms i la simfonia núm. 3 de Saint-Saëns. El resultat, però, no va ser totalment satisfactori.

D’antuvi, es va canviar l’ordre de les peces del programa i el concert va començar amb Brahms. L’orquestra va sonar prou bé, però amb alguns desajustos entre seccions, especialment entre vent i corda. No acabaven de sonar ben acompassades, i el vent va fer unes entrades poc clares i a destemps. A més a més, els volums de l’orquestra i del piano van quedar molt desajustats, ja que en tot moment el piano va tenir feina no només per destacar, sinó simplement per fer-se sentir. Sé que Hélène  Grimaud és una gran pianista, la vaig veure en un recital al Palau de la Música fa pocs anys, però en el concert de Brahms va quedar grisa. No podia tocar amb comoditat perquè tenia feina per imposar-se a l’orquestra, i l’articulació de les notes era borrosa. En resum, la força immensa d’aquest concert de Brahms va quedar difuminada en un aiguabarreig de sons.

A la segona part, però, tot va canviar. Va començar amb Postludium, una obra de Bruno Mantovani, un compositor de quaranta anys, que semblava força la banda sonora d’alguna pel·lícula, però que sentida en concert, va quedar bastant estrambòtica. L’apoteosi del concert va venir amb la simfonia núm. 3 de Saint-Saëns, on l’orquestra de Lió va fer gala d’una corda de vellut i un vent que s’hi acoblava a la perfecció. El so semblava de seda, en línia perfecta amb aquesta peça delicada i sofisticada. Leonard Slatkin va donar tots els matisos d’intensitat necessaris per fer brillar amb llum pròpia la simfonia, que a la segona part té l’aparició estel·lar de l’orgue, a banda del piano a quatre mans. Per a mi va ser un descobriment sensacional, ja que em va semblar una obra meravellosa en una interpretació colossal.

Acabat el concert, Slatkin es va girar cap al públic, va dir moltes gràcies i va anunciar que com a bis interpretarien La mer, de Ravel. Va ser novament una interpretació excel·lent. Es va notar un domini evident del repertori francès.

Programa del concert: Brahms, concert per a piano núm. 1 en re menor, op. 15; Mantovani, PostludiumSaint-Saëns, simfonia núm. 3 en do menor, op. 78 “simfonia orgue”
Intèrprets: Hélène Grimaud, piano; Vincent Warnier, orgue; Orchestre National de Lyon
Director: Leonard Slatkin
Espai: l’Auditori (Sala Pau Casals)
Dates: 24 i 25 de gener

Valoració: 3.5/5

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Hélène Grimaud i l’Orquestra Nacional de Lió

  1. Anatoli Letoile diu:

    Potser eren el llums, però jo la vaig veure força blanquinosa, a ella. Els desajustos… bé vaja, segurament vols dir alguna trompa afinant un harmònic no temperat, en tot cas a temps. Volums? Si, no del tot, però borrós no no no, hoc?
    Barrejar banda sonora i peça moderna és com barrejar això que escrius i els testimonis de Jafudà.
    M’alegra que un bon descobriment sigui suficient per jutjar la interpretació.
    La mer… ah… tira el dau, filla, perquè et toca… amb aquet repertori a les cartes es té un jardinet.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*