Anna Netrebko compleix amb Barcelona

Era esperadíssim a Barcelona el concert de la superdiva Anna Netrebko, ja que l’havia de fer el proppassat 17 de maig, però el va suspendre per malaltia. Es va reprogramar pel 17 de desembre, amb un canvi de tenor acompanyant, d’orquestra, de director i de programa (el del maig havia de ser més llarg). És a dir, que llevat de Netrebko, tot va ser diferent de com havia de ser.

D’entrada, s’ha de dir que més enllà de la campanya de màrqueting estratosfèrica que la soprano té al darrere, Netrebko és una cantant excepcional  per diversos motius: té una veu preciosa, homogènia, amb un registre molt ampli, amb greus i aguts generosos, i una tècnica impressionant que fa que sigui sempre una delícia sentir-la. Ara bé, a mi no em sembla una soprano verdiana. Fa tres anys la vaig veure fent Anna Bolena al Met de Nova York i va ser un esdeveniment colossal perquè la seva veu i la seva manera de cantar s’adapten com un guant al belcantisme. Netrebko té una veu cristal·lina i amb un cert gruix i té agilitats; tot això li permet encarar els belcantos dramàtics amb gran precisió i una bellesa estilística fora del comú.

També ha excel·lit en el paper de Donna Anna i ha adoptat l’estil mozartià amb gran facilitat, però si bé la intel·ligència de Netrebko és saber adaptar-se a cadascun dels estils que aborda amb un altíssim grau d’excel·lència, el seu instrument no és il·limitat, i això es veu quan vol encarar el repertori d’una soprano spinto o directament dramàtica. Té una veu gran que sap modular amb encert i elegància, però és una veu que voleia i li falta pes per interpretar amb dramatisme i credibilitat papers com Lady Macbeth, Leonora (Il Trovatore) o Maddalena. Va sortir a escena amb la famosa ària de la carta de Macbeth, i va haver de forçar al màxim el registre greu, que és generós per a una soprano lírica, però insuficient per a un paper que és gairebé de mezzosoprano. Tothora es notava que a la veu li faltava pes, que s’enfilava al registre agut amb massa facilitat i això llevava emoció a una interpretació tècnicament immaculada.

Va cantar «Tacea la notte placida» en pur estil belcantista, quan Verdi és tota una altra cosa, la veu ha de pesar i enfilar-se als aguts s’ha de notar que costa, perquè la soprano que fa Leonora és una dramàtica sense agilitats. O sigui, Netrebko va demostrar que és una cantant esplèndida, però fora del seu repertori, ja que va forçar massa la veu per fer papers massa foscos per a una veu lluminosa com la seva.

La segona part va ser més lluïda. Va interpretar Manon Lescaut i Adriana Lecouvreur  amb una elegància, una bellesa i una puresa d’estil fabulosos i el seu instrument preciós va brillar més perquè són àries més líriques que les que havia cantat anteriorment. En canvi, «La mamma morta», sobrecarregada d’efectisme i amb un dramatisme totalment impostat, va quedar artificiosa perquè és una ària molt forta i malgrat que la seva tècnica excepcional li permet capejar moltíssimes dificultats, l’instrument no li respon davant d’un repte fora del seu abast. En les àries més dramàtiques, Netrebko força massa i em temo que si a partir d’ara vol dedicar-se a aquest tipus de repertori, la veu se li’n pot anar a can pistraus. Espero que la seva intel·ligència li faci veure que forçar la màquina és contraproduent, per més possibilitats i recursos que tingui.

El tenor que la va acompanyar en dos duos, el d’Otello i el de Manon Lescaut, Yusif Eyvazov, va ser un cantant a oblidar ràpidament que no arriba ni a la sola de la sabata a Netrebko. Té una veu lletja, mal projectada, entubada, amb un vibrato que de tan excessiu és ja un trèmolo constant. És un tenor amb molts problemes tècnics de base que en cap teatre seriós no passaria de comprimari de segona.

La gran sorpresa de la vetllada va ser l’Orquestra Simfònica del Vallès, que dirigida per Massimo Zanetti, va tocar amb l’estil que cada compositor requereix, marcant caràcter i sabent-se adaptar en tot moment a les necessitats de la diva russa. Els trossos que va tocar sola, l’obertura de La forza del destino, el preludi de La Traviata i l’Intermezzo de Pagliacci, va demostrar que és una orquestra de tanta o més qualitat que l’OBC o l’orquestra del Liceu. Li falten instrumentistes, certament la corda sona un pèl exigua, però van tocar un Verdi que sonava Verdi i un verisme que sonava verisme. És a dir, sonava del tot professional, amb estil, caràcter i temperament.

Programa del concert: Verdi, àries i duos de La forza del destino, Il Trovatore, Macbeth, La Traviata, OtelloPuccini, àries i duos de Manon LescautGiordanoAndrea ChénierLeoncavalloPagliacciCileàAdriana Lecouvreur
Intèrprets: Anna Netrebko, soprano; Yusif Eyvazov, tenor
Orquestra Simfònica del Vallès
Director: Massimo Zanetti
Espai: Palau de la Música
Data: 17 de desembre

Valoració: 3.5/5

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.