La missa en si menor de Thomas Hengelbrock

He de confessar que no havia sentit a parlar mai del Balthasar-Neumann-Chor und –Ensemble, que dirigeix Thomas Hengelbrock. Aquesta setmana han visitat Barcelona per oferir una versió immensa i carregada de misticisme de la gran missa en si menor de Bach.

La darrera vegada que vam poder sentir aquesta gran obra va ser en la interpretació de John Eliot Gardiner l’any passat a l’Auditori. Va ser una versió memorable, llevat del fet que els solistes, Gardiner els va fer sortir del cor i van quedar força per sota del nivell interpretatiu del conjunt i això va deslluir una mica l’execució de l’obra. Per això quan vaig saber que Thomas Hengelbrock també trauria els solistes del cor em van saltar les alarmes. Ara bé, s’ha de reconèixer que el seu cor té solistes de més qualitat que el cor Monteverdi.

Sóc una entusiasta fervent i apassionada de les versions de Herreweghe de les obres religioses de Bach i tot i que no m’agrada fer comparacions, la interpretació de Hengelbrock de la missa en si menor va anar en la mateixa línia del director flamenc, i per això em va deixar absolutament corpresa. Va fer sortir una orquestra prou nombrosa que va fer una execució perfecta de l’obra, amb instruments d’època, tenint en compte que especialment els de vent metall presenten una dificultat d’execució afegida respecte dels seus equivalents moderns. El cor va sonar amb una gran unitat i el conjunt, sota la direcció de Hengelbrock, va executar la missa amb els registres greus ben marcats, cosa que va donar solemnitat i una gran aura mística a l’obra.

L’única puntualització que faria és que l’inici, el Kyrie, va ser excessivament lent, i fins al final del Gloria va haver-hi petits desajustos entre les diferents seccions de l’orquestra, cosa que va fer que no sonessin totes a l’hora, sinó que en molts moments es percebia una massa sonora indefinida. Però la cosa va canviar completament a partir del Cum sancto spirito, en què músics i cantants es van posar d’acord i tot va anar ben quadrat i alhora. Totes les seccions del Symbolum Niceum, especialment l’Et incarnatus est, van ser executades amb una lentitud extensa i plena d’un so embolcallador que conferia un grau d’espiritualitat i de misticisme superb a l’obra.

El punt culminant de la missa en si menor, l’Agnus Dei, el va cantar el contratenor Alex Potter, que va demostrar que és un cantant molt bo, en una interpretació tècnicament perfecta, carregada d’intensitat i d’emoció. La resta de solistes, sense estar a la seva altura, van ser més que correctes, i van demostrar que poden sortir del cor i fer solos. Destacaria especialment les solistes femenines, sobretot la soprano Nicole Pieper, que va fer un Laudamus te, ària dificilíssima, capejant amb desimboltura totes les dificultats tècniques que presenta, amb una veu molt ben projectada i ben homogènia.

Thomas Hengelbrock va ser l’encarregat de dirigir aquesta obra colossal, i va reeixir-hi amb escreix, perquè llevat de petits desajustos a la primera part, va aconseguir crear l’atmosfera espiritual necessària a través d’una música que traspua passió i intensitat mística per tot arreu.

Programa del concert: Bach, Missa en si menor, BWV 232
Intèrprets: Balthasar-Neumann-Chor und -Ensemble
Director: Thomas Hengelbrock
Espai: Palau de la Música
Data: 11 de desembre

Valoració: 4.5/5

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.