La síndrome de Stendhal

Des que la temporada passada vaig descobrir Iván Martín i em va deixar completament enlluernada, em deleixo per descobrir pianistes que em són desconeguts, especialment si són joves. Aquest és el cas de Javier Perianes, però el cert és que malgrat ser un pianista competent, no em va causar una emoció profunda, sinó que més aviat em va deixar freda.
El programa del concert era absolutament llaminer: Mendelssohn, l’obra pianística del qual no es prodiga gaire, i Beethoven. Perianes ha enregistrat no fa gaire un àlbum amb peces de Mendelssohn, i val a dir que és un compositor al qual ha pres molt bé la mida, perquè l’interpreta amb una gran elegància i sensibilitat. Els dits acaricien les tecles amb una intensitat continguda magistral que retrata el compositor a la perfecció.
Ara bé, si és un gran intèrpret de Mendelssohn, l’estil que gasta en Beethoven és molt discutible. Gairebé semblava que fossin dos pianistes diferents en cada compositor. Perianes va tocar les sonates núm. 12, 27 i 31 de manera hieràtica, fent les notes massa picades —i per tant, massa curtes—, sense legato, no hi havia continuïtat entre les frases, que quedaven aïllades les unes de les altres. Va ser un Beethoven molt estrany, amb una contenció molt excessiva i sense a penes ús del pedal que va sonar massa quadrat i sense nervi, gairebé sense ànima.
No sé si Perianes té tendència a ser un pianista intimista, però aquest qualificatiu queda curt per descriure la seva interpretació de Beethoven, les sonates del qual semblava que toqués a cau d’orella, amb pocs contrastos tímbrics, sense expansió sonora. Certament, Perianes és un pianista amb una sensibilitat exacerbada, però el so que transmet és massa pulcre, massa teòric, massa endreçat, és a dir, mancat de vida, com si no es despentinés mai. Tot i que aquesta sensació només la vaig tenir amb Beethoven. Mendelssohn el va interpretar de manera molt més lliure i desimbolta.
En definitiva, Javier Perianes és un pianista tècnicament molt competent i dotat d’una gran sensibilitat interpretativa, però el seu estil resulta massa quadrat, rígid i fred, si més no, en Beethoven.

Programa del concert: Mendelssohn, Cançons sense paraules; Beethoven, sonata núm. 12, op. 26; Mendelssohn, Variacions serioses, op. 54; Beethoven, sonata núm. 27, op. 90; Mendelssohn, Preludi i fuga, op. 35 núm. 1; Beethoven, sonata núm. 31, op. 110
Intèrpret: Javier Perianes, piano
Espai: Palau de la Música
Data: 2 de desembre

Valoració: 3.5/5