Arabella torna al Liceu

Ha arribat a final d’any, però per fi el Liceu s’ha dignat a posar el seu granet de sorra a l’any Strauss, en què se celebra el 150è aniversari del naixement del compositor alemany. Arabella, estrenada a Dresden el 1933, va arribar al Liceu el 1962 per mà d’una debutant Montserrat Caballé i des d’aleshores només s’hi ha representat en tres ocasions comptant l’actual. És un balanç ben minso per a una òpera tan meravellosa.
Sóc una devota de Strauss, però dins l’excel·lència de les seves òperes, Arabella és una de les que més m’agrada, al costat de Salome. En molts moments recorda Der Rosenkavalier, tot i que Arabella és musicalment més clàssica i menys donada a l’experimentació. També anticipa molts moments de les quatre últimes cançons, considerades la culminació de l’obra straussiana.
La història d’Arabella és la d’una família noble vinguda a menys que es veu en la necessitat de casar la filla gran (Arabella) amb un magnat perquè pugui fer sortir la família del sot on està ficada. La música que Strauss posa a cada personatge és elegant i deliciosa i s’adiu perfectament a la psicologia de cadascun. La trama és divertida i té un final feliç. Es tracta d’una comèdia amable amb una música grandiosa i excelsa.
La gran protagonista d’aquesta Arabella va ser Anne Schwanewilms, una soprano de primera divisió que va interpretar una Arabella de somni, malgrat que no estava en plena forma, tal com va anunciar la megafonia del Liceu en el primer entreacte. Se li van trencar un parell d’aguts de manera gairebé imperceptible, però va demostrar que coneix el paper a fons, i a més, té una veu preciosa i cristal·lina, i la manera de cantar em va recordar molt la gran Elisabeth Schwarzkopf, que també tenia un estil dur i fred, com Schwanewilms. Ara bé, la tècnica és magistral i té un domini complet de la veu. Va ser una Arabella dolça, refinada i molt elegant.
La resta del repartiment no va ser tan meravellós. Inicialment, quan es va anunciar la temporada actual, el personatge de Zdenka l’havia de fer Genia Kühmeier, una soprano lleugera magnífica, que ja fa temps que va anul·lar el compromís amb el Liceu i en el seu lloc van posar-hi la mediocre Ofèlia Sala, que té una veu minúscula i això fa que hagi de forçar la veu per fer-se sentir, cosa que produeix un vibrato excessiu que és molt molest i no deixa sentir les notes nítides. Això és especialment notori en el registre agut. El que sí que té és un frasseig impecable.
Qui va suspendre la tercera i la quarta funcions d’Arabella a corre-cuita per malaltia va ser Michael Volle, el baríton que fa Mandryka. En lloc seu vam poder sentir James Rutherford, un bon baríton amb una veu ampla i bonica, però sobre la qual li falta un pèl de control. La gran sorpresa de la nit va ser la Fiakermilli de Susanne Elmark, una soprano lleugera meravellosa que va enlluernar amb una interpretació absolutament brillant d’un paper molt graciós ple d’aguts, salts i notes picades que ella va executar amb total seguretat.
Doris Soffel, que ha estat una gran mezzo, ara ja de retirada, va fer una Adelaide molt digna, però al seu costat, Alfred Reiter com a Waldner, va demostrar que és un cantant dolent en un paper afortunadament curt. Els dos tenors, Will Hartmann i Thomas Piffka, van estar molt poc encertats. L’orquestra va tocar de manera correcta, però sense fer-se notar. Va ser absent en bona mesura, es va limitar a acompanyar els cantants, cosa impensable en Strauss, en què l’orquestra és un personatge més, ha de marcar presència i brillar. La direcció de Ralf Weikert va resultar ensopida i sense cap emoció.
La producció escènica va ser austera però bonica i molt convincent, especialment a l’escena del ball del segon acte. Feta a base de plafons corredissos darrere dels quals hi havia els espais d’actuació, deixava la part de davant de l’escenari completament blanc per a les accions principals de la història. Un vestuari molt elegant, a l’estil vienès, va completar aquesta producció més que correcta.

Títol: Arabella
Autor: música de Richard Strauss; llibret d’Hugo von Hoffmannsthal
Repartiment: Anne Schwanewilms (Arabella), Ofèlia Sala (Zdenka), James Rutherford (Mandryka), Will Hartmann (Matteo), Doris Soffel (Adelaide), Alfred Reiter (Waldner), Thomas Piffka (Elemer), Roger Smeets (Dominik), Torben Jürgens (Lamoral), Susanne Elmark (Fiakermilli)
Director musical: Ralf Weikert
Director d’escena: Christof Loy
Espai: Gran Teatre del Liceu
Data: 26 de novembre

Valoració: 3/5

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*