Natalie Dessay al Liceu

Natalie Dessay ho tenia tot per convertir-se en una soprano gairebé totterreny: va començar com a soprano lleugera i amb els anys va anar guanyant registre central i va començar a abordar papers de lírica. A parer meu, era l’única soprano que actualment podia fer aquest pas perquè té una veu amb prou entitat. Però fa poc més d’un any va anunciar que es retirava dels escenaris, segurament perquè a causa de tres operacions de nòduls, la veu ja no li respon com ho feia abans. Continua tenint una tècnica brutal, però la veu es nota cansada i ressentida.

En el concert que va oferir al Liceu al costat del contratenor Christophe Dumaux i Le Concert d’Astrée dirigit per Emmanuelle Haïm, es va confirmar aquesta impressió que ja s’intuïa quan va fer l’Antonia de Les contes d’Hoffmann fa dues temporades al Liceu. Malauradament, Dessay és una ombra del que era. Té seriosos problemes per respirar i li costa fer frases llargues plenes de melismes i filigranes. D’altra banda, els aguts no són ni de bon tros esplendorosos com abans, que podia fer un sol 5 sense despentinar-se. Malgrat això, Dessay segueix sent una cantant excel·lent perquè té una tècnica perfecta i consolidada, però l’instrument no li respon com abans, que feia el que volia amb la veu.

El concert va estar integrat gairebé exclusivament per escenes de Giulio Cesare de Händel, concretament per fragments de Cleopatra i de Cesare, interpretat brillantment per Christophe Dumaux, que l’any passat va cantar aquesta mateixa òpera amb ella a Nova York, però en el paper de Tolomeo. Dessay va tenir quatre grans àries: «V’adoro pupille», «Se pietà», «Piangerò la sorte mia» i «Da tempeste». A la primera va ser on més se li van notar les mancances, especialment la falta d’aire, que se li acabava massa aviat i havia de fer els finals de frase en piano. Les dues del mig les va capejar prou bé, conscient de les seves limitacions actuals, va fer-les amb elegància i una espectacularitat continguda, ja que només podia mostrar un gran domini de la tècnica. En canvi, a «Da tempeste» va semblar que tornàvem a sentir la Dessay pletòrica de sempre, com si hagués ressorgit de les cendres. Segurament perquè era l’única ària de caràcter ràpid, amb notes picades i aguts no sostinguts, li va ser més fàcil abordar-la, ja que no necessitava tant de fiato.

Qui va sorprendre molt gratament va ser Christophe Dumaux, un contratenor amb veu d’espinguet però que canta meravellosament bé, amb una tècnica perfecta, un gran domini de l’estil barroc —va fer uns tremolos d’antologia—, molta seguretat i elegància en el frasseig. No sé si som davant l’eclosió dels contratenors, però actualment n’hi ha molts i de molt bons més enllà del mediàtic Jaroussky, i sens dubte, Dumaux n’és un.

L’orquestra va ser discreta, va tocar amb correcció, però sense ser cap meravella. No va haver-hi prou contrastos sonors, que és la marca del barroc, tot va sonar massa homogeni. I a més, com a peça instrumental van tocar la suite núm. 3 de la Música Aquàtica, la més insulsa de les quatre. Van fer un acompanyament correcte per als cantants, però sense destacar.

Programa del concert: Händel, àries de Giulio Cesare, HWV 17; suite núm. 3 de la Water Music, HWV 350
Intèrprets: Natalie Dessay, soprano; Christophe Dumaux, contratenor; Le Concert d’Astrée
Directora: Emmanuelle Haïm
Espai: Gran Teatre del Liceu
Data: 22 de novembre

Valoració: 3/5

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*