La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Timó d’Atenes, un Shakespeare gens convencional

Sóc molt poc partidària de les actualitzacions dels clàssics. N’hi ha alguna que m’ha agradat, però ha d’estar molt ben feta, amb gust i elegància i sense fer violència al text original. Amb el Timó d’Atenes de David Selvas i Sergi Pompermayer he tingut una impressió ambivalent: no em va semblar un Shakespeare, però em va agradar força.

Timó d’Atenes és un text ple de controvèrsia, que Shakespeare va deixar inacabat i que se sospita que va escriure en col·laboració amb un altre escriptor. En el muntatge que es pot veure a la Biblioteca de Catalunya, es veu molt clar quins trossos són de Shakespeare i quins no ho són. El seu llenguatge té una marca claríssima que el fa inconfusible.

Selvas ha fet una creació molt personal i allunyada de Shakespeare, cosa que ja va fer amb la Hedda Gabler d’Ibsen fa un parell d’anys al Lliure. El seu Timó és ben bé un drama contemporani amb estètica, personatges, situacions i problemes dels nostres dies. Quan sentim les paraules ressonants de Shakespeare enmig d’un escenari banal i embrutit el xoc és gran, més encara si hi afegim una banda sonora de música disco. El còctel és impactant i demolidor, però he de reconèixer que em va agradar perquè em va sacsejar.

Per damunt de tot, cal lloar sense matisos el treball de Julio Manrique, un gran actor que aquí se supera. Encarna el personatge de Timó al llarg de les seves fases evolutives amb naturalitat i sense histrionisme, sense exageració. Els seus sentiments són autèntics, no hi ha afectació, el to de veu sempre és l’adequat en cada cas, i la caracterització física és impressionant. Sense Manrique el Timó no seria ni de bon tros tan impactant. Veritablement, ell eclipsa tota la resta d’actors.

En canvi, Marta Marco, que considero una gran actriu, aquí fa la pitjor interpretació que li he vist mai, amb histrionisme i cridant totes les seves intervencions. Qui em va sorprendre molt gratament va ser Jordi Rico, que sempre havia vist fent papers còmics, i aquí adopta la vessant tràgica amb molta perícia. La resta, Mireia Aixalà, Fèlix Pons, Albert Ribalta, Òscar Rabadan i Enric Auquer compleixen correctament en un muntatge estrany que grinyola molt com a shakespearià.

David Selvas, com molts directors actuals, vol demostrar que els clàssics ho són perquè són intemporals i no perden vigència, però la distorsió que ha fet del Timó l’allunya massa de Shakespeare. L’ha convertit en un drama contemporani —potser és exactament això el que pretenia— que tracta el tema tan actual dels desnonaments i les persones que ho perden tot, però per a mi, el tema de l’obra és la hipocresia, el fet que els «amics» giren l’esquena al protagonista quan aquest ho ha perdut tot i no pot continuar oferint-los regals.

M’encanta Shakespeare i m’encanten els drames contemporanis. Potser per això aquest Timó d’Atenes em va agradar. No perquè pertanyés a la primera categoria, sinó a la segona.

Títol: Timó d’Atenes
Autor: William Shakespeare
Traductor: Salvador Oliva
Director: David Selvas
Dramatúrgia: Sergi Pompermayer i David Selvas
Intèrprets: Julio Manrique, Marta Marco, Jordi Rico, Mireia Aixalà, Albert Ribalta, Enric Auquer, Oscar Rabadán, Fèlix Pons
Espai: Biblioteca de Catalunya
Dates: del 5 al 30 de novembre

Valoració: 3.5/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.