Un trio d’asos per a Schumann

En música de cambra la suma de les parts no sempre dóna un resultat òptim, especialment quan són molt bones individualment. En el cas de Faust, Queyras i Melnikov, però, la suma de tres genis de la interpretació va produir un resultat estratosfèric.

Schumann és un compositor que a mi em costa una mica. Irònicament, podria dir que comparteixo l’opinió que en té el protagonista de la novel·la de Vikram Seth Una música constant quan diu que «Schumann és el schu dolent». Ara bé, la integral de trios per a violí, violoncel i piano que vam poder sentir al Palau em va esvair ràpidament aquesta opinió del cap. El que vaig sentir va ser sensibilitat i lirisme de gran intensitat que em va corprendre, especialment per la interpretació de tres músics immensos i molt ben amalgamats.

Tots tres semblava que toquessin seda. El so de cadascun dels instruments era perfectament nítid i diàfan i en cap moment es van tapar entre si. El diàleg que implica la música de cambra va ser impol·lut i es va entendre cadascuna de les notes. Les dinàmiques i els matisos van fer ressaltar la bellesa del romanticisme de Schumann i van executar els tres trios amb una delicadesa només a l’abast dels més grans.

Isabelle Faust, que toca un stradivarius, va treure un so molt elegant i avellutat, sense cap aspror i ple de tendresa. El violoncel de Queyras la va acomboiar amb totes les atencions, i el piano de Melnikov ho acompanyava tot sense quedar per sobre ni per sota dels instruments de corda fregada. El diàleg va ser entre iguals, però a molta altura. En ocasions anteriors jo havia vist Melnikov i Queyras, de qui guardo un record inesborrable quan va interpretar les sis suites per a violoncel de Bach.

Va ser un concert de cambra dels que faran història per la potència dels tres intèrprets per separat i per la unitat que van aconseguir com a conjunt. Cap dels tres no tenia afany de protagonisme perquè tots eren conscients que la música de cambra no és una competició de singularitats. Aquest dia Schumann va brillar de manera exponencial i a mi em van agafar unes ganes terribles de seguir-lo escoltant. No coneixia els seus trios, però no puc fer cap remarca negativa de la interpretació de Faust, Queyras i Melnikov, perquè va ser en tot moment perfecta i immaculada. Estic segura que darrere d’aquella facilitat aparent amb què tocaven tots tres hi ha una quantitat ingent d’hores d’estudi i d’assaig conjunt.

Programa del concert: Schumann, trio amb piano núm. 1 en re menor, op. 63; trio amb piano núm. 2 en fa major, op. 80; trio amb piano núm. 3 en sol menor, op. 110
Intèrprets: Isabelle Faust, violí; Jean-Guihen Queyras, violoncel; Alexander Melnikov, piano
Espai: Palau de la Música
Data: 6 de novembre

Valoració: 5/5

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*