Dido & Aeneas a l’Auditori
El concert de Robert King d’ahir va suposar el tret de sortida de la temporada de música antiga a l’Auditori. Realment va ser una obertura de luxe, amb el King’s Consort interpretant dues grans obres de Purcell, una de les quals Dido & Aeneas, la seva òpera més cèlebre. Abans de començar la música, Robert King es va girar cap al públic i va fer un parlament sobre el barroc anterior al segle XVIII i la història d’Anglaterra. Va fer esment a Carles I, la seva decapitació per part de Cromwell, i l’adveniment de Carles II, amb qui va tornar l’esplendor musical i teatral a Londres.
Acte seguit va començar la música. A la primera part vam sentir una obra poc habitual de Purcell, la cançó de benvinguda escrita per celebrar la tornada de Jaume II a Londres després de l’estiu, l’any 1685. És una peça coral amb molts trossos per a solistes. Per a l’ocasió, King va fer sortir cantaires del cor per interpretar els solos. Aquesta pràctica, que també conrea John Eliot Gardiner, em sembla desafortunada perquè habitualment, els cantaires d’un cor no tenen prou solvència ni són prou efectius per cantar com a solistes. Però en aquest cas es pot entendre perquè l’obra no és d’una gran envergadura. En qualsevol cas, l’orquestra va sonar meravellosament bé, amb aquell so auster tan característic del barroc.
A la segona part va venir el plat fort: un Dido & Aeneas semiescenificat amb la presència estel·lar de la soprano Lorna Anderson en el paper protagonista. La resta d’intèrprets, inclòs Eneas, eren del cor, però en aquest cas no es van notar mancances. Vam tenir un petit ensurt quan es va anunciar que el baix que havia de fer d’Eneas no cantaria i que seria substituït per Peter Harvey, també del cor. La semiescenificació es va materialitzar amb canvis de color en els focus, que es van tenyir de vermell en les escenes de les bruixes, i en els moviments del cor en aquestes mateixes escenes.
Dels secundaris cal destacar-ne especialment dos: la Belinda de Julia Doyle i la fetillera de Robin Blaze, tots dos amb una emissió perfecta i un estil molt adequat al barroc. Peter Harvey va ser correcte i va passar força desapercebut, perquè qui va brillar amb llum pròpia va ser Lorna Anderson, que des que va obrir la boca va demostrar un gran domini de l’estil barroc, a part d’una veu molt bonica i perfectament projectada. Ara bé, el moment culminant de l’òpera, el lament de Dido, va quedar fred. Anderson va cantar amb un conteniment excessiu, sense contrastos i no va transmetre a penes emoció. Va ser una veritable llàstima, després d’haver cantat tot el paper amb tanta perfecció i elegància.
El King’s Consort va tocar tothora amb un grau d’excel·lència altíssim. Robert King, el gran especialista en barroc anglès i encara més en Purcell, va desplegar tot el seu art i coneixement i va fer sonar una orquestra de divuit músics (incloent-lo ell al clave dinou) de manera esplendorosa, clara, diàfana, i alhora melangiosa, però per damunt de tot, amb un alt grau d’emotivitat que ens va fer arribar el barroc com si ens haguessin transportat a l’Anglaterra del segle XVII. El colofó va ser l’epíleg de Dido & Aeneas, recitat pel mateix King, novament de cara al públic, com a final d’una interpretació amarada de sentit teatral, i és que perquè una òpera esdevingui teatre no cal escenificar-la.
Programa del concert: Purcell, Why are all the muses mute?; Dido & Aeneas
Intèrprets: Lorna Anderson (Dido), Peter Harvey (Aeneas), Julia Doyle (Belinda), Julie Cooper (primera bruixa), Rebecca Outram (segona dona i segona bruixa), Robin Blaze (fetillera), Charles Daniels (mariner); The King’s Consort
Director: Robert King
Espai: l’Auditori (Sala Pau Casals)
Data: 5 de novembre
Valoració: 4.5/5