La síndrome de Stendhal

El concert d’ahir va ser impressionant, estratosfèric, apoteòsic. M’agrada ser ponderada en les meves valoracions, però el Beethoven i el Mahler que vam sentir ahir a l’Auditori en la interpretació de Paul Lewis, Daniel Harding i l’Orquestra Simfònica de Ràdio Suècia va ser inigualable, ens va fer vibrar des de la primera nota i ens va fer tocar l’inefable amb els dits.

A la primera part va sortir una orquestra de dimensions modestes per interpretar el tercer concert per a piano de Beethoven. Harding, amb partitura, va dirigir amb elegància i una gran precisió. El so de l’orquestra va ser sobri, a vegades sec, especialment el metall i la percussió, i el resultat va ser un Beethoven no tan melós com estem avesats a sentir, sinó més auster, però brillant i molt convincent. L’orquestra va acompanyar i es va compenetrar magníficament amb Paul Lewis, que va fer una interpretació meravellosa del concert. Lewis, que jo havia vist un parell de vegades en solitari, era el primer cop que el veia amb orquestra, i és un pianista que com més el sento més m’agrada. És un intèrpret d’estil absolutament clàssic, amb un so nítid i diàfan, però que alhora desprèn una gran emotivitat i una aura de bellesa que el fan únic. Va brillar especialment en el primer i el tercer moviment, en el segon li va faltar un punt d’intensitat pel meu gust, però en conjunt va ser una execució impol·luta del concert. Ja friso per tornar-lo a veure l’any vinent acompanyant el tenor Mark Padmore en La bella molinera.

La segona part va ser totalment diferent, és clar. Va sortir una orquestra molt més nodrida i Harding va dirigir sense partitura. Va sonar completament diferent de com ho havia fet en Beethoven i no tan sols perquè hi hagués molts més músics a l’escenari. La corda va brillar tothora i en cap moment no es va veure eclipsada pel metall o la percussió. Les diferents seccions de vent es van sentir i distingir de manera del tot nítida, immaculada i en cap moment no van sonar amb estridència. En conjunt, l’orquestra va sonar com un sol cos, però amb una distinció molt clara de cada secció, gairebé com si la música que produïa es pogués tocar amb els dits. La precisió va tornar a ser la marca de Daniel Harding, que va donar totes les entrades molt clares i se li va notar un domini absolut de la simfonia “Tità”. És especialment rellevant que el metall no va fer ni una sola fallada i trompetes, trompes, trombons i tuba van brillar de manera resplendent. No és fàcil fer sonar amb tanta exactitud i pulcritud una orquestra tan nodrida, i Harding ho va aconseguir amb escreix. Va ser un Mahler que deixarà petjada durant temps.

Recordo quan Daniel Harding va venir, fa uns anys, al Palau, al capdavant de la London Symphony Orchestra, i ja aleshores em va captivar, tant ell com l’orquestra. En aquesta ocasió ha vingut al capdavant de l’orquestra de la qual és director titular, la Simfònica de Ràdio Suècia. Ignorava que hi havia orquestres tan meravelloses als països escandinaus, i és que es pot posar ben bé al costat de la del Concertgebouw d’Amsterdam o de la Filharmònica de Viena.

Programa del concert: Beethoven, concert per a piano núm. 3 en do menor, op. 37; Mahler, simfonia núm. 1 en re major, op. 66, “Tità”
Intèrprets: Paul Lewis, piano; Orquestra Simfònica de Ràdio Suècia
Director: Daniel Harding
Espai: l’Auditori (Sala Pau Casals)
Data: 23 d’octubre

Valoració: 5/5