Una Traviata descafeïnada al Liceu

Feia més de dotze anys que La Traviata no es representava al Liceu, cosa estranya en una òpera tan popular. Malgrat la meva predilecció per l’òpera germànica, La Traviata m’agrada molt perquè té un argument senzill, una música incisiva i diàfana, i sobretot, un segon acte meravellós i corprenedor. Ara bé, La Traviata que hem vist al Liceu deixa un regust no gaire dolç.

Vaig optar per sentir el repartiment encapçalat per Elena Mosuc i Àngel Òdena. El tenor que havia de completar el trio protagonista, Michael Fabiano, va cancel·lar, com ja és habitual al Liceu, i va ser substituït pel mediocre Leonardo Capalbo. El gran triomfador de la nit va ser, sense cap mena de dubte, Àngel Òdena, que amb una gran presència escènica i una veu gran i ampla, va fer un Germont imponent i espectacular. Amb el pas dels anys Òdena ha millorat moltíssim, ha polit la tècnica i la línia de cant, que tot i no ser del tot perfecta, és molt elegant. Som davant d’un baríton verdià en tota regla, gosaria dir que és l’hereu de Joan Pons.

Elena Mosuc va ser una Violetta irregular. És una bona soprano, però té moltes limitacions. La veu és petita, els aguts justegen i no té legato. Això va fer que el primer acte fos molt discret, amb un “È strano” deficient que va fer patir els qui l’escoltàvem atentament. Al segon acte tot va canviar. En el duo amb Germont va estar molt convincent i va mostrar una bona línia de cant, que es va confirmar al tercer acte amb un “Addio del passato” ben cantat i molt emotiu. Definitivament, Mosuc no és una soprano lleugera.

Qui va contribuir a abaixar ostensiblement la qualitat de la funció va ser el tenor Leonardo Capalbo. Té una tècnica deficient que no li permet abordar els aguts sense escanyar-se, no té cap línia de cant, fa les frases soltes i a més, la dicció és molt defectuosa (moltes e les fa a, per exemple, diu univarso en comptes d’universo).

L’orquestra no va sonar malament, però va haver-hi moltíssims desajustos amb els cantants, els uns i els altres massa vegades van anar desquadrats. M’imagino que faltaven assajos. Evelino Pidò va dirigir de manera discreta, no ens va fer vibrar, i van ser notòries algunes desafinades de Mosuc i de Capalbo en relació amb l’orquestra, així com també desajustos de velocitat tant de l’un com de l’altre (ella per massa ràpid, ell per massa lent) amb l’orquestra. La manca de precisió va ser la tònica dominant.

La posada en escena va ser molt negra, però també molt bonica. Simbòlicament, l’escenari era la làpida de Violetta Valéry, com es llegia a l’epitafi Ici répose Violetta Valéry, que omplia tot el sòl. El mobiliari, el cortinatge i els vestits eren preciosos, però massa negres per al primer acte, que és una festa plena d’alegria i de disbauxa. Gairebé semblava una festa gòtica. Però David McVicar sempre cuida molt l’aspecte estètic de les produccions, i així va ser en aquesta Traviata amb moltes ombres i algunes llums.

Títol: La Traviata
Autor: música de G. Verdi; llibret de F. M. Piave
Intèrprets: Elena Mosuc (Violetta); Leonardo Capalbo (Alfredo); Àngel Òdena (Germont); Gemma Coma-Alabert (Flora); Miren Urbieta Vega (Annina); Jorge Rodríguez-Norton (Gastone); Toni Marsol (Baró Douphol); Marc Canturri (Marquès d’Obigny); Iosu Yeregui (Doctor Grenvil); Josep Lluís Moreno (Giuseppe); Miquel Rosales (criat de Flora); Gabriel Diap (comissionat)
Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu
Director musical: Evelino Pidò
Director d’escena: David McVicar
Espai: Gran Teatre del Liceu
Data: 21 d’octubre

Valoració: 2.5/5

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.