Pensaments secrets

Vaig tenir ganes de veure Pensaments secrets des que vaig saber que es faria a la Sala Muntaner per molts motius: perquè David Lodge és un autor que m’agrada molt, perquè Mercè Pons i Àlex Casanovas més enllà de dues cares conegudes són dos grans actors i perquè la Sala Muntaner gairebé sempre l’encerta en les obres que programa. Val a dir que totes les meves expectatives es van complir amb escreix. Amb una escenografia del tot minimalista, Pons i Casanovas aconsegueixen crear i recrear l’atmosfera d’una bombolla on només viuen ells dos dins el marc d’un campus universitari.

L’obra és un diàleg constant entre una novel·lista i un científic sobre l’origen de la consciència i les emocions, sobre ciència i religió, però especialment sobre la matèria de què estem fetes les persones. Pensaments secrets fa referència a allò no tangible de l’ésser humà, allò que produeix la seva ment, la seva consciència o la seva ànima. La novel·lista sap que és un misteri deliciosament indesxifrable, mentre que el científic està convençut que només calen més anys de progrés en la ciència per arribar a copsar quines combinacions químiques i sinapsis produeixen cada emoció concreta que fa reaccionar els humans d’una manera o d’una altra. Però enmig d’aquesta conversa, llarga i interrompuda, entre tots dos sorgeix del desig.

David Lodge ha bastit un text perfecte que escodrinya amb elegància i precisió l’ànima humana, i més concretament, la de dos intel·lectuals que es deixen endur pel torrent de les emocions. Mercè Pons és l’escriptora fràgil però realista, i Àlex Casanovas el científic convençut però hipòcrita que serà incapaç d’explicar-se a si mateix els seus sentiments. Hem de felicitar també Lluís Soler en el seu debut com a director, perquè l’obra és rodona des de tots els punts de vista.

Títol: Pensaments secrets
Autor: David Lodge
Traductor: Llorenç Rafecas
Direcció i adaptació: Lluís Soler
Intèrprets: Àlex Casanovas, Mercè Pons
Espai: Sala Muntaner
Dates: del 17 de setembre al 26 d’octubre

Valoració: 5/5

Font: Teatre Barcelona

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Teatre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.