Woyzeck

Enguany se celebra el bicentenari del naixement de Georg Büchner, un dramaturg important del qual, ho he de reconèixer, no tenia gaire notícia. Bàsicament només en coneixia Woyzeck, i encara per l’òpera gairebé homònima que en va fer Alban Berg que no pas per la peça en si mateixa. Tot i que per ser del tot sincera, mai no he sentit el Wozzeck de Berg perquè la música posterior a R. Strauss no m’agrada. En qualsevol cas, aquest any hem pogut veure a Barcelona dos muntatges de Woyzeck: aquest de la Beckett i un de format molt més reduït (només dos actors que feien tots els papers) al Tantarantana.
Woyzeck és una obra molt dura pel que diu i pel que representa. Un home jove i pobre, soldat de l’exèrcit alemany, és sotmès a un procés gradual de deshumanització física i moral que el porta a l’aberració i al suïcidi. Però més enllà de la història personal de Franz Woyzeck, l’obra ens ensenya tot un fris de personatges que conformen un món corromput i esquerdat de dalt a baix on només primen valors abjectes com l’egoisme extrem, l’aprofitament de l’altre o la cobdícia. Büchner presenta un món sòrdid sense gens d’èpica amb personatges cruels i roïns, sense justícia i on impera la llei de la selva. Les humiliacions constants que rep el protagonista per part del metge, del capità i de la seva dona, de mica en mica li van llevant les forces, tant físiques com morals, i el deshumanitzen en tots els sentits de la paraula, ja que gairebé el redueixen a una pedra. El seu últim acte de rebel·lia, l’homicidi de la seva dona i el seu suïcidi, posen fi a una existència fosca, turmentada, desesperançada i cruel.
Woyzeck és la primera peça teatral en què els protagonistes són persones de la classe obrera i això és molt important, ja que fa canviar radicalment l’enfocament de l’escenari i els personatges que se’ns presenten. La misèria material i moral passa a ocupar el primer pla i el focus canvia. Però més enllà del missatge de denúncia, Woyzeck és una obra que avui dia encara té molta força perquè el text és fort, brillant, punyent i ple d’idees que mai no moriran com són la llibertat individual, l’explotació de l’home per l’home, i sobretot, la dignitat humana. I encara Büchner gosa tractar un tema estretament lligat amb l’eclosió de les ciències al segle XIX com és la part fosca del progrés científic: fins a on s’ha d’arribar en els experiments per contrastar teories i verificar hipòtesis? Per tot això Woyzeck és un text que sempre ens interpel·larà, per la seva força argumental i per la seva duresa.
L’adaptació que n’ha fet Marc Rosich per a la Sala Beckett i els actors de la companyia Parking Shakespeare han sabut copsar molt bé el missatge de Büchner. Han optat per un escenari completament despullat on només hi havia els actors i la força del text. Personalment no m’entusiasmen els escenaris despullats, però quan un text té aquesta força demolidora, poca cosa cal més enllà d’uns bons actors. En aquest cas, han aconseguit transmetre la duresa de l’obra a través d’una sobrietat minimalista que em va agradar força.

Títol: Woyzeck
Autor: Georg Büchner
Versió i direcció: Marc Rosich
Intèrprets: Carles Gilabert, Ester Cort, José Pedro García Balada, Pep Garcia-Pascual, Adrià Díaz, Ariadna Matas, Santi Monreal, Ricard Sadurní
Espai: Sala Beckett
Dates: del 17 de setembre al 5 d’octubre

Valoració: 4/5

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Teatre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.