El Quartet Casals obre temporada a l’Auditori

Enguany l’Auditori ens ofereix una temporada de cambra molt potent farcida de conjunts d’alt prestigi amb una programació esplèndida. Per inaugurar-la, com no podia ser d’altra manera, s’ha comptat amb la formació resident, el Quartet Casals, que a hores d’ara ja té un nivell pràcticament estratosfèric en el món de la música de cambra. El programa que van oferir va ser, a més, molt llaminer, integrat per obres de Mozart i Haydn.
Sentir i gaudir de la música de cambra no sempre és fàcil i a vegades requereix un esforç per part de l’oïdor, ja que és una forma més selecta i més hermètica, com la poesia, en què costa d’endinsar-s’hi, però un cop l’escoltem i ens hi fiquem és d’una intensitat poc comuna. Ara bé, per arribar a aquesta sensació cal que els intèrprets siguin primeres espases, no dels seus instruments, sinó del conjunt. Quan sentim el Quartet Casals no sentim quatre excel·lents instrumentistes aïllats, sinó que hi percebem una unitat, un conjunt harmònic perfecte. El so que treuen és avellutat i matisat, hi distingim la veu de cada instrument, però alhora les notem cosides per un fil de seda que crea una unitat invisible. Fet i fet, només cal mirar les cares dels quatre músics quan toquen, es noten perfectament compenetrats, com si haguessin d’entrar en èxtasi alhora.
Durant tot el concert van tocar amb els arcs barrocs que fan servir en les obres anteriors a principis del segle XIX (no sabria dir ben bé on fan el tall per tocar amb els arcs moderns), i van tocar Abel Tomàs com a primer violí i Vera Martínez com a segon. A vegades intercanvien posicions, i diria que això també està en relació amb el canvi d’arcs, però no n’estic ben segura. Personalment, crec que Vera Martínez té més dots de lideratge i té un so més agut i intens per ser primer violí que no pas Abel Tomàs, però aquesta és una petita crítica que no ha d’enterbolir gens la sensació impressionant i meravellosa que em va quedar del concert del dia 7.
La primera peça que van tocar, cinc fugues de Bach arranjades per a quartet per Mozart, van sonar de manera greu, molt bachiana, on malgrat el vellut del so, es distingia cadascuna de les veus en cada fuga. En Haydn va canviar el so, que va ser brillant, i això va continuar amb els quartets de Mozart. Les fugues van ser un element present al llarg de tot el concert, i sempre es van distingir clarament cadascuna de les veus, sense que es perdés la unitat sonora del conjunt. El so de vellut del Quartet Casals ho embolcalla tot i la seva manera d’interpretar perfectament amalgamada és una meravella que en directe es multiplica. Fan que sembli fàcil allò que és dificilíssim d’aconseguir. Com a bis, sempre molt agraïts amb el públic, aquest cop van tocar una Fantasia de Purcell arranjada per a quartet de corda, plena de dissonàncies. Va ser una cloenda sublim per a un concert inaugural absolutament superb.

Programa del concert: Mozart, Cinc fugues per a quartet de corda (KV 405); Haydn, Quartet de corda en fa menor op. 20 núm. 5 Hob III; Mozart, Quartet de corda en fa major (KV 168); Adagio i fuga per a quartet de corda en do menor (KV 546); Quartet de corda en sol major (KV 387)
Intèrprets: Quartet Casals
Espai: l’Auditori
Data: 7 d’octubre

Valoració: 5/5

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.