Mata’m
Ja fa dies que el festival Grec s’ha acabat, però encara em quedava una obra per comentar de totes les que hi vaig veure: Mata’m, de Manuel Dueso, un actor que no sabia que també havia escrit algunes obres de teatre. I he de dir que Mata’m em va agradar molt perquè és una obra molt atípica, amb tocs existencialistes, una mena de comèdia molt negra amb personatges perduts, tèrbols i desil·lusionats que no saben què volen de la vida.
L’obra és absolutament austera: només té quatre personatges i una barra de bar que es plega i es desplega com a únic decorat. Dueso va dir en una entrevista que és un objecte que el fascina, i per això tota l’acció de l’obra s’hi situa al voltant. Els quatre personatges són quatre perdedors solitaris que es troben però que no empatitzen entre si. Fins i tot la filla, la noia jove que és una somiatruites plena d’il·lusió per arribar a ser ballarina, és un personatge trist perquè sabem que no aconseguirà el fi que es proposa. És una gota d’optimisme que fa de contrapès al personatge del seu pare, que és qui està cansat de viure i vol morir.
Tot i la premissa de l’obra, un home que desitja acabar amb la vida, Mata’m no és un drama intens i colpidor, sinó desangelat i sòrdid, que ens fa pensar en la solitud i la finitud humanes, les dues úniques certeses a les quals es pot aferrar una persona. Em va agradar perquè és una obra que convida a reflexionar sobre les nostres expectatives vitals, sobre el que voldríem ser i el que en realitat som, la distància més o menys abismal entre els desitjos i els fets. Potser per això els personatges em van semblar propers, malgrat que objectivament no tenien res a veure amb mi.
He de confessar, però, que el motiu principal pel qual vaig anar a veure Mata’m va ser la presència de Francesc Orella, un actor fantàstic i totterreny que broda cada paper que fa i que a mi em té el cor robat. La seva manera d’interpretar a escena corprèn de tan natural com és i aconsegueix omplir tot l’escenari amb un estil tan personal com versàtil que li permet abordar papers molt diferents. Al seu costat, un Boris Ruiz tèrbol i aprofitat li feia d’antagonista; Àurea Márquez era la seva companya, una prostituta mig beneita, i la filla, l’aspirant a ballarina, era Carlota Olcina, una actriu que els darrers anys ha fet un gran pas endavant en la interpretació teatral (només cal pensar en el paperàs que fa a Pulmons, que la temporada vinent es podrà tornar a veure, aquest cop al Lliure). Més enllà d’Orella, tots quatre actors van fer una actuació molt natural i espontània, i cadascú estava perfectament identificat amb el seu paper.
En resum, doncs, Mata’m és un text diferent, aparentment dispers, en realitat profund, però gens encarcarat. És com si veiéssim la vida real dels baixos fons dalt d’un escenari en un ambient pretesament sòrdid, però en una història que no renuncia del tot a l’esperança, encarnada en la filla del protagonista.
Títol: Mata’m
Autor i director: Manuel Dueso
Intèrprets: Francesc Orella, Boris Ruiz, Àurea Márquez, Carlota Olcina
Lloc: la Villarroel
Dates: del 5 de juliol al 3 d’agost
Valoració: 4/5