Estripar la terra

Aquesta és la segona obra de Josep Maria Miró que he vist en poques setmanes. A més a més, suposa el debut d’una nova companyia teatral jove, La Padrina, integrada per Arnau Puig (que formava part de Les Antonietes), Ricard Farré i David Marcé. Sembla, doncs, que no tan sols sorgeixen nous dramaturgs, sinó també noves companyies d’actors. És una bona notícia doble per al teatre català.

Novament, Miró presenta una història construïda a base de flaixos que fan anades i vingudes en el temps, de manera que l’acció succeeix de manera no lineal. Fins i tot al final de cada escena els actors retrocedeixen o avancen a càmera lenta i hi ha un so que indica el trànsit d’una escena a la següent. És un llenguatge molt cinematogràfic.

A mesura que van passant les escenes ens fem una composició de l’argument: dos treballadors d’una casa de cultura rural es veuen desbordats de feina perquè han reduït personal i aleshores els ve un col·laborador extern que els ajuda sense estar ben bé contractat. Aquest tercer personatge, involuntàriament, ho destarota tot, ja que genera un conflicte entre els dos treballadors que els separa i els acaba allunyant i fins i tot enemistant-los fins al punt de mentir-se i trair-se per mantenir el lloc de feina.

La història presenta altres històries paral·leles, com la vida privada d’un dels treballadors, que necessita desesperadament la feina per mantenir la família. Però Estripar la terra té un defecte i és que queda irresolta. El conflicte es presenta, però no s’acaba de cap manera, ni bé ni malament. A l’obra li falten cinc minuts perquè pugui quedar conclosa i tancada. Recordo que quan es van apagar els llums, no tenia clar que s’hagués acabat, perquè l’acció seguia oberta, com si el punt de clímax s’allargués fins a l’infinit. No sé si aquesta és precisament la intenció de Josep Maria Miró, però el que fa és presentar una situació amb moltes arestes i prou, no pas una trama, perquè no hi ha resolució del conflicte.

Ara bé, l’obra és molt agradable de veure, perquè com totes les de Miró, fa rumiar, és metralla per al cervell. Els personatges van evolucionant i es transformen en gran mesura del principi al final. Les relacions entre ells també canvien. Una de les coses que més m’agraden del teatre de Miró és que totes les seves obres succeeixen en llocs indefinits, gairebé eteris, de manera que els personatges queden en certa manera descontextualitzats i se sustenten només en la seva psicologia. Això és posar el focus i el motor de l’acció en l’home, al marge del medi.

Novament, Josep Maria Miró escriu i dirigeix una obra seva, de manera que sap perfectament què vol veure a l’escenari, i en aquest cas tenim tres joves actors molt competents i molt convincents en llurs personatges. Tornen a ser enigmàtics i en aquest cas enganyosos, gairebé borrosos, especialment el de David Marcé, una mena d’estrany que de mica en mica va arraconant els dos treballadors de la casa de cultura. Estripar la terra s’assembla a El principi d’Arquimedes i en canvi s’allunya de Fum i de Nerium Park, on hi ha una atmosfera molt inquietant que tot ho circumda. I és que en el teatre de Miró, res no és el que sembla i tot són il·lusions que poden convertir-se en una cosa o en la contrària. Tot és possible.

Títol: Estripar la terra
Autor i director: Josep Maria Miró
Intèrprets: Ricard Farré, Arnau Puig, David Marcé
Lloc: La Seca-Espai Brossa (Sala Joan Brossa)
Dates: del 26 de juny al 27 de juliol

Valoració: 3.5/5

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Teatre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*