El zoo de vidre
El zoo de vidre és una tragèdia molt intensa, però latent. Protagonitzada per un gran personatge fort, dominant i possessiu, la mare abandonada pel marit, narra la història d’uns personatges quotidians que viuen un drama familiar d’una gran intensitat provocat per la voluntat de la mare de lligar curt uns fills ja grans que volen volar i no poden.
Si analitzem l’argument fredament, i més encara des de la perspectiva del segle XXI, el motiu del conflicte sembla irrisori, però si hi posem la pàtina de conservadorisme moral de l’Amèrica profunda dels anys trenta i la tensió creixent que Williams crea entre els personatges, hi ha servit un drama tràgic, gairebé irrespirable. La mare ofega els seus dos fills pensant que els estima, només per no quedar-se sola, perquè té el record dolorós de l’abandonament del seu marit. L’ambient, doncs, és d’una opressió tensa, que la il·luminació del muntatge del teatre Goya ressalta i fa més present, ja que la casa està sempre en la penombra i on l’única cosa que brilla són unes figuretes de vidre que la filla atresora i que són la metàfora de la gàbia on la família viu reclosa.
Enguany estem de sort, ja que hem pogut veure dues obres d’aquest gran dramaturg. Recordem que al TNC s’hi ha fet La rosa tatuada en un muntatge i una interpretació esplèndids. Jo sóc cada cop més fan de la dramatúrgia contemporània nord-americana perquè és un teatre de drames intensos, psicològics, amb personatges caòtics i plens de contradiccions i a través dels quals l’autor radiografia i escodrinya l’ànima humana. És el mateix cas d’Edward Albee, Arthur Miller o Tony Kushner.
Més enllà de la grandesa de l’obra de Williams, que és la primera que va escriure, hi ha la gran mestria de Josep Maria Pou a l’hora d’encarar-la i de dirigir-la. No em sorprèn que digués que fa molts anys que tenia al cap representar-la; de fet es nota que darrere la interpretació esplèndida dels quatre actors hi ha un director que coneix l’obra a fons i que sap esprémer-la fins a l’última gota, ja que entre paraules, crits, silencis i exabruptes la tensió i la incomunicació van creixent i apoderant-se dels personatges fins a convertir llur existència en irrespirable. S’ofeguen en les seves pròpies contradiccions i desil·lusions.
S’ha repetit molts cops que Míriam Iscla fa un dels millors papers de la seva carrera perquè fa una autèntica creació del personatge de la mare. Hi estic d’acord a mitges, perquè si bé és cert que Iscla està esplèndida, ho estan tots quatre a la mateixa altura: Dafnis Balduz, Meritxell Calvo i Peter Vives. Potser només vaig trobar un pèl d’artifici en els passatges que el personatge de Balduz narra, com si en lloc d’interpretar llegís, però és una cosa menor. Val a dir també que la caracterització física i de vestuari són magnífics, i sumats a una escenografia tradicional i molt convencional, accentuen encara més l’ambient de depressió que es viu en aquella casa.
Aquesta ha estat una bona ocasió per tornar a veure actors joves que no hem vist gaire, com ara Meritxell Calvo, que jo només havia vist a Venus in fur al costat de Joel Joan, també al Goya, o Peter Vives, que crec que mai no havia vist dalt d’un escenari. Pou demostra tot el seu art i la seva experiència i treu tot el potencial de cada actor fins a aconseguir una obra rodona, tensa i dramàtica que encara ara ens toca la fibra i ens deixa esmaperduts.
Títol: El zoo de vidre
Autor: Tennessee Williams
Traductor: Emili Teixidor
Director: Josep Maria Pou
Intèrprets: Míriam Iscla, Dafnis Balduz, Meritxell Calvo, Peter Vives
Lloc: Teatre Goya
Dates: del 14 de maig al 3 d’agost
Valoració: 5/5