Daniel Barenboim enlluerna el Palau

D’entrada he d’advertir que no sóc imparcial quan parlo de Daniel Barenboim, perquè el considero un músic immens, el millor pianista viu del món —amb el permís de Maurizio Pollini— i un gran director d’orquestra. Per això no em perdo mai cap concert que faci a Barcelona. L’he vist sol al piano, tocant amb orquestra, i només com a director, tant amb la Staatskapelle de Berlín com amb la Simfònica de Chicago. Aquesta vegada ha obert la temporada 2014-15 de Palau 100 dirigint la Staatskapelle de Berlín, orquestra de la qual és director titular des de 1992, amb un programa integrat per dos poemes simfònics de Richard Strauss, de qui es commemora el 150è aniversari del naixement.

Don Quixote són unes variacions fantàstiques sobre un tema de caràcter cavalleresc, i tot i que Strauss és un dels meus compositors predilectes, aquesta obra la trobo un pèl insulsa, com si en cap moment no acabés d’arrencar el vol o l’interès de l’oïdor. A més a més, durant tota l’obra vaig tenir la sensació que Barenboim no havia sabut calibrar prou bé l’acústica limitada del Palau de la Música, la qual cosa feia que l’orquestra immensa produís un so no prou brillant i amb una reverberació imperfecta. A això cal afegir-hi que les seccions de corda i de vent van sonar amb intensitat desigual i no prou ben harmonitzades. Els dos solistes, membres de l’orquestra, van ser Claudius Popp al violoncel i Felix Schwartz a la viola. El primer semblava que en lloc de fregar la corda la rasqués, i va emetre un so amanerat, amb ànsia de virtuosisme, però gens autèntic i més aviat buit. La viola, en canvi, va ser equilibrada i meravellosa, sense voler destacar excessivament de l’orquestra de la qual formava part.

La Staatskapelle de Berlín és una orquestra colossal amb una gran secció de corda, intensa i brillant, i una gran secció de vent, perfecta i precisa. Això va quedar palès en tota la seva esplendor a la segona part del programa, amb Una vida d’heroi, una obra fantàstica, intensa, lírica i plena de matisos. Un Barenboim en estat de gràcia va treure el millor so d’aquesta orquestra en un equilibri perfecte entre seccions en què la potència del vent mai no va eclipsar la corda, i va donar tots els matisos d’intensitat i de ritme que l’obra demana per fer-nos sentir a la pell tota l’evolució de l’heroi al llarg del poema simfònic, un heroi amb reminiscències musicals al Siegried wagnerià.

Barenboim, un director de moviments sobris però molt expressius que dóna totes les entrades a cada instrument, va dirigir totes dues obres de memòria i es va mostrar confiat, serè i prou en forma per l’edat que té. El final d’Una vida d’heroi va ser una apoteosi que culminava la interpretació estratosfèrica de l’obra, amb Wolfram Brandl com a violí solista, no sé si el que ha substituït el Konzertmeister que l’any passat als Proms de Londres Barenboim va anunciar que se li jubilava. Brandl va fer una interpretació elegant, amb un so perfecte en tot moment i una afinació immaculada. No es pot demanar res més a un concertino.

Malgrat les petites irregularitats de Don Quixote, hem de concloure que va ser un concert del tot excepcional, tant pel programa com pels intèrprets. No és habitual sentir un concert dedicat íntegrament a Strauss, i de Daniel Barenboim i la Staatskapelle de Berlín poca cosa més se’n pot dir. Personalment, només espero poder tornar a veure un cop més Barenboim tocant el piano. El tret de sortida de la nova temporada de concerts, que es preveu meravellosament esplèndida, ha estat gloriós.

Programa del concert: R. Strauss: Don Quixote, op. 35; Una vida d’heroi, op. 40
Intèrprets: Staatskapelle Berlin
Director: Daniel Barenboim
Lloc: Palau de la Música
Data: 7 de juliol

Valoració: 4.5/5

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.