Ara que ho tenim tot

Títol: Ara que ho tenim tot
Autor: Lee Blessing
Traducció i adaptació: Carla Torres Danés
Director: Quique Culebras
Intèrprets: Núria Casas i Jaume Garcia Arija
Lloc: Jove Teatre Regina
Dates: del 22 de maig al 29 de juny

Valoració: 3/5

Ara que ho tenim tot és una obra ambivalent. Si d’una banda és una reflexió àcida i lúcida sobre el desamor, de l’altra és una obra irregular perquè hi ha elements importants que argumentalment no estan justificats. Pretén ser una obra dura, i en certa manera ho és, però el text no és prou agut ni té prou duresa verbal per colpir i sacsejar l’espectador.

La història és la d’un matrimoni en la fase de la maduresa que ho ha aconseguit tot a la vida: tenen feines bones, són rics, tenen un fill a la universitat i són feliços, o això és el que ell es pensa. En el moment que poden gaudir de la vida, esclata el desamor. Ho dic d’aquesta manera perquè en aquesta obra, literalment esclata, malgrat que és obvi que al darrere hi ha distanciament i rancúnia acumulats per part d’ella. I d’aquest distanciament ell no se n’ha adonat, probablement perquè passa massa hores a la feina. Però és creïble això?

L’esclat es produeix a l’habitació de l’hotel on van a celebrar l’aniversari de noces, vint-i-un anys més tard. Ell està enamorat com el primer dia i no s’ha adonat de res del que li ha passat a ella, que se n’ha anat desenamorant per la rutina, el costum, les ganes de fer coses noves. Aleshores comencen els retrets, que de seguida degeneren en violència física d’alta intensitat. Però a parer meu, el text no justifica aquesta violència. Que ella li digui que no li agrada el seu nas em sembla una raó insubstancial i infantil. En qualsevol cas, les escenes de violència es fan massa llargues i falten paraules dures que ho acompanyin.

Ella no sap verbalitzar els motius pels quals ja no està enamorada d’ell. Probablement no n’hi ha cap de concret, sinó que són un cúmul de factors que han anat fent feix al llarg dels anys. Però torno a dir que no és creïble que ell mai no hagi sospitat res. Ara que ho tenim tot hauria estat una bona obra dramàtica sense tanta excentricitat, més intel·lectualitzada, més continguda. Al text li falta duresa verbal.

Pel que fa a la interpretació dels dos actors, s’ha de dir que tant Jaume Garcia Arija com Núria Casas són poc creïbles perquè no es nota que la passió els surti de les entranyes, sinó que se’ls veu un pèl impostada. Segurament en un altre tipus de papers estarien bé, però aquesta obra, que requereix gairebé sang i fetge, els va gran a tots dos. La manera de parlar, sobretot, es nota un xic massa mecànica, amb falta d’expressivitat.

En conjunt, doncs, un intent fallit d’una bona obra, amb un tema molt atractiu i que hauria de donar molt de si, però al qual Lee Blessing no ha sabut donar la forma adequada. O potser l’adaptació de Carla Torres fa perdre força a l’obra original. Del que estic ben satisfeta és d’haver trepitjat un teatre nou per a mi com és el Jove Teatre Regina, normalment dedicat a programació infantil, però on de tant en tant també s’hi pot veure programació d’adults.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Teatre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.