La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Els dies feliços

Títol: Els dies feliços
Autor: Samuel Beckett
Traductor i director: Sergi Belbel
Intèrprets: Emma Vilarasau, Òscar Molina
Lloc: Teatre Lliure (Gràcia)
Dates: del 15 de maig al 22 de juny

Valoració: 5/5

No conec gaire l’obra de Samuel Beckett, i l’únic títol que n’havia vist al teatre va ser Primer amor i no em va entusiasmar. Entre això i haver sentit l’Emma Vilarasau dient que Els dies feliços és un absurd majúscul, vaig anar al Lliure amb una certa precaució, perquè d’antuvi, el plantejament d’aquesta obra és ben peculiar i extravagant: una dona enterrada fins a la cintura fa un llarg monòleg on parla de trivialitats. A la segona part, la terra ha pujat i només se li veu el caparró. També és cert que tenia molta curiositat per saber què deia el monòleg i què redimonis devia voler expressar aquella estranya opressió.

Malgrat que la situació sigui absurda, el missatge del text no ho és gens. Fins i tot m’atreviria a dir que és una obra existencialista. Què pot fer una dona que no es pot moure del lloc on està clavada? Només pot mirar el seu voltant —que és un desert—, parlar i altres coses més trivials com rentar-se les dents o remenar la bossa. Ella mateixa, mentre va parlant, tot sovint s’interromp i es pregunta com omplirà les hores d’un dia tan llarg. No tenir res a fer no és avorrit; és altament angoixant. Per això la Winnie omple aquest buit amb paraules, encara que no vulguin dir res.

A Els dies feliços, la protagonista es veu obligada a ser feliç per no pensar. No para de dir coses, de saltar radicalment d’un tema a un altre, tot per no deixar un buit que la indueixi a pensar. Fins i tot l’espectador hi ha moments que s’oblida de la situació de semienterrament de la protagonista, perquè només fa que explicar coses i més coses que no són res més que bagatel·les. Assistim a un dia de la vida de la Winnie, una jornada que li costa d’omplir. Darrere seu, ficat en un cau, hi ha el seu marit, que més que una persona sembla una marmota que gruny. Ella té la paraula, que és l’element civilitzatori que l’allunya enormement d’ell.

No cal dir que és una obra difícil de representar que requereix una gran actriu amb moltes taules. Emma Vilarasau fa un paperàs a tots nivells: físic, vocal i expressiu. Només a la veu, amb la manera de pronunciar les frases, li percebem un neguit, una angoixa vital. No parla amb naturalitat perquè la seva situació no té res de natural. És una il·lusa o bé una dona que pretén ser feliç malgrat les circumstàncies. El que té clar és que no es deixarà vèncer per cap obstacle. Vilarasau es fica completament a la pell de la Winnie i ens la fa arribar com si no hi hagués cap intermediari entre el personatge i l’espectador. Fa una transformació impressionant que augmenta a la segona part, quan l’escenari s’enfosqueix i només un focus li il·lumina la cara. La veu, la mirada i l’expressió del rostre ho expressen tot de manera diàfana.

El seu marit, Willie, és Òscar Molina, que fa un paper molt menor al costat de Vilarasau. El muntatge és espectacular, amb una roca desèrtica molt alta al capdamunt de la qual hi ha enterrada Winnie. Al voltant hi ha sorra en forma de dunes i de cavitats. Definitivament, ara em veig amb cor de dir que m’agrada Beckett, si més no, aquesta obra és meravellosa, i la interpretació de Vilarasau, una pura filigrana.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.