El joc de l’amor i de l’atzar

Títol: El joc de l’amor i de l’atzar
Autor: Pierre de Marivaux
Traductor: Salvador Oliva
Director: Josep Maria Flotats
Repartiment: Àlex Casanovas, Enric Cambray, Vicky Luengo, Bernat Quintana, Mar Ulldemolins, Rubèn de Eguia, Guillem Gefaell
Lloc: TNC (Sala Gran)
Dates: del 7 de maig al 22 de juny

Valoració: 5/5

El retorn de Josep Maria Flotats al TNC ha estat brillant, com s’esperava. Però ha estat més que això, perquè avui dia veure una obra d’època amb decorats i vestits d’època és pràcticament demanar la lluna. Només per això, gràcies, mestre. Evidentment, però, la cosa tot just comença aquí. Amb El joc de l’amor i de l’atzar Flotats ens mostra el seu art més excels en el punt màxim d’esplendor: es tracta d’un text clàssic però gens encarcarat, que encara avui arrenca rialles, en una producció memorable.

Avui veure una obra amb decorats d’època podria suscitar la mateixa cara d’embadaliment que la vista d’un paisatge bucòlic amb rius, llacs i muntanyes. A mi m’agrada que les obres de teatre es presentin amb l’estètica de l’època històrica en què succeeixen. No he entès mai per què s’han d’actualitzar, trobo que és tractar el públic de curt de gambals. Flotats ha plantejat aquest Marivaux amb un decorat únic, el jardí de la casa on viu el noble Orgon, ja que l’obra se cenyeix a les regles del teatre clàssic, segons les quals una peça teatral ha de succeir en el mateix escenari durant una única jornada.

Tenia moltes ganes de veure El joc de l’amor i de l’atzar, no només per Flotats, sinó perquè de Marivaux n’havíem pogut veure, també al TNC, Les falses confidències, la temporada 2005-06, i m’havia agradat moltíssim. La comèdia d’embolics del segle XVIII és un gènere meravellós, amb aquella elegància, galanteria, sofisticació i malentesos a dojo. Ara bé, tot i que l’obra és divertida, també és conservadora. Marivaux no és Beaumarchais. Mentre era al teatre pensava en Les noces de Figaro, una obra prou més transgressora —i complicada!. Per què? Doncs perquè si ens hi fixem bé, tot i que a l’obra de Marivaux senyors i criats també intercanvien vestits i papers, el que acaba passant al capdavall és que el senyor flirteja amb la senyora i el criat, amb la criada. No hi ha la transgressió de Beaumarchais, on el senyor persegueix la criada i aleshores les dues dames s’intercanvien papers i vestits perquè la senyora, vestida de criada, pugui reconquerir el senyor. A més a més, així com en Beaumarchais qui porta el fil de l’argúcia són els dos criats, en Marivaux són el pare i el germà de la senyora. Són petits matisos que indiquen que Beaumarchais, d’una generació posterior a Marivaux, va anar més enllà en la transgressió i va escriure obres absolutament subversives.

En aquesta ocasió Flotats ha fet un càsting per triar els cinc papers protagonistes que interpreten joves actors, i la sort ha recaigut en Vicky Luengo, Mar Ulldemolins, Bernat Quintana, Rubèn de Eguia i Enric Cambray. Alguns d’aquests han dit que Flotats mateix es va sorprendre del bon nivell que hi ha avui entre els actors joves. Val a dir, però, que els protagonistes en majúscula són quatre: el senyor (Bernat Quintana) i la senyora (Vicky Luengo), el criat (Rubèn de Eguia) i la criada (Mar Ulldemolins). També és cert que els papers dels criats són més agraïts perquè permeten més lluïment i són més divertits i menys estàtics, a diferència dels senyors, que han de mantenir l’elegància i el saber estar en tot moment. Segurament per això Rubèn de Eguia ha captivat tanta gent, perquè broda el paper de belluguet trapella que vol ficar el nas a tot arreu. Fins i tot hi ha qui ha dit que podria ser el successor de Flotats en el futur. Ja es veurà.

La interpretació dels actors va ser pràcticament perfecta, tots coneixien bé els límits dels seus personatges. Potser l’únic petit detall que es podria objectar és que la dicció de Vicky Luengo no és prou adient al paper de la senyora, parla una mica massa de pressa i això li resta parsimònia, però és una minúcia. Completen el repartiment Enric Cambray, Àlex Casanovas i Guillem Gefaell. Realment, estan tots fantàstics, es nota que al darrere hi ha la direcció d’algú que coneix tots els racons del teatre clàssic francès.

Vaig sentir dir a Xavier Albertí que Flotats dirigiria una obra cada temporada al TNC mentre ell en sigui el director. Espero amb candeletes que així sigui. Novament, gràcies, mestre.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Teatre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.