Helena

Títol: Helena
Autor: Iannis Ritsos
Traductor: Joan Casas
Director: Albert Mestres
Intèrpret: Quimet Pla
Lloc: Teatre Akadèmia
Dates: del 29 de maig al 8 de juny

Valoració: 4/5

La mitologia clàssica és un tema que sempre m’ha fascinat per molts motius: perquè l’associo a l’estètica de l’antiguitat grecoromana, perquè és molt divertida, perquè dóna una imatge humana i propera dels déus, i perquè és politeista. Per tot això, i perquè està escrita per un autor grec, vaig voler anar a veure Helena al Teatre Akadèmia. A banda que el que fan en aquest espai sempre és garantia de qualitat.

Helena és un llarg poema en forma de monòleg que Iannis Ritsos posa en boca de la bella Helena, l’esposa del rei Menelau raptada per Paris, fet que ocasionà la guerra de Troia. Però Ritsos hi dóna un tractament nou, ja que no veiem Helena en la seva esplendor, sinó en la seva decrepitud, quan s’ha fet vella, lletja i ha quedat sola. Mai no ens imaginem que els herois o les princeses puguin ser febles o vulnerables, i aquí rau l’encant del text de Ritsos, en què una Helena increïblement humana ens mostra les seves pors i misèries.

Ara bé, el que no entenc del muntatge del Teatre Akadèmia és el motiu pel qual havia de ser un home qui donés vida al personatge. Això fa que el text perdi força i sigui menys creïble, ja que l’espectador ha de fer durant tota l’obra un esforç mental molt important per fer-se a la idea que qui parla no és un home, sinó una dona. A més a més, l’autor fa que Helena adreci el seu monòleg a un antic amant, que és present però que no diu mai res; només ella hi fa alguna referència. En aquest muntatge han substituït l’amant per algú que va amb una càmera de vídeo a enregistrar el monòleg d’Helena. Tot plegat queda una mica estrany.

Fetes aquestes observacions, cal dir que Quimet Pla fa una interpretació colossal d’Helena. En el canvi de registre és on un actor demostra la seva grandesa. Pla, que tots tenim associat al gènere còmic, a Helena fa un paper dramàtic impressionant donant vida a una vella decrèpita i un xic rondinaire que es malfia de tothom i a qui agrada recordar la seva joventut esplendorosa. Pla, vestit de blanc de dalt a baix, fa un treball tan encomiable que a vegades fins i tot ens sembla una dona. Ens mostra amb naturalitat cada racó de l’Helena vella que ho ha deixat tot enrere: marit, fills, amants, bellesa i joventut.

L’escenografia és senzilla perquè tot el pes de l’obra el porta l’actor i el seu monòleg. A part d’això, el director ha optat per una projecció de vídeo en una pantalla de televisió al principi i al final de l’obra, per mostrar com l’home que la va a visitar arriba i marxa de la casa on viu Helena.

Cal agrair efusivament al Teatre Akadèmia que hagi programat aquesta obra tan excelsa, amb un text tan ric i carregat de matisos, però pel meu gust el muntatge hauria sortit rodó si en lloc de Quimet Pla la intèrpret hagués estat una dona, per exemple Montserrat Carulla. El personatge i l’obra haurien esdevingut molt més creïbles i haurien pres molta més força.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Teatre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Helena

Els comentaris estan tancats.