Die Walküre

Títol: Die Walküre
Autor: música i llibret de Richard Wagner
Intèrprets: Frank van Acken (Siegmund), Ante Jerkunica (Hunding), Greer Grimsley (Wotan), Eva Maria Westbroeck (Sieglinde), Catherine Foster (Brünnhilde), Katarina Karnéus (Fricka), Sonja Mühleck (Gerhilde), Maribel Ortega (Ortlinde), Pilar Vázquez (Waltraute), Kismara Pessatti (Schwertleite), Daniela Köhler (Helmwige), Kai Rüütel (Siegrune), Anna Tobella (Grimgerde), Ana Häsler (Rossweisse)
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
Director musical: Josep Pons
Director d’escena: Robert Carsen
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 30 de maig 

Valoració: 2.5/5

Anava a veure aquesta Walküre plena de prejudicis per dos motius: pel Rheingold desastrós de l’any passat i per les crítiques horroroses que me n’havien arribat. Potser perquè hi anava pensant que ho trobaria tot fatal, el resultat final em va semblar fins i tot digne.

Recordem que el Liceu la temporada passada va començar el cicle Der Ring des Nibelungen, que s’allargarà quatre temporades, ja que només es farà una òpera per temporada —mala opció pel meu gust, massa distància entre cadascun dels títols—, sota la direcció del titular de l’Orquestra del Liceu, Josep Pons. Cal recordar que Pons mai abans no havia dirigit cap títol wagnerià i la seva primera experiència, amb Das Rheingold, va ser totalment deslluïda, mancada de vida i de força, i amb un so i un ritme molt allunyats de Wagner.

Amb Die Walküre sembla que n’ha començat a aprendre, i l’orquestra, tot i que va tenir nombrosíssimes falles, especialment a la secció de vent metall, però també a la de corda, va començar a sonar amb l’aire wagnerià que es requereix. Una de les coses que Pons ha canviat ha estat el volum tímbric: si a Das Rheingold l’orquestra va sonar a un volum que permetia als intèrprets cantar còmodament, a Die Walküre l’ha apujat ostensiblement i això va fer que la majoria de cantants s’esgargamellessin en un moment o altre. La intensitat va ser especialment feridora i violenta a la cavalcada de les valquíries. Però va haver-hi moments en què el so s’acostava molt a la concepció de Wagner. Esperarem més progressos de cara al Siegfried de l’any vinent.

El que és evident és que les estrelles de la nit van ser els cantants, especialment Eva Maria Westbroeck i Catherine Foster. Westbroeck és una soprano holandesa que fa anys que té la Sieglinde en repertori, paper que broda des de tots els punts de vista. Té una veu preciosa, càlida, avellutada, homogènia, un registre agut brillant i un de greu suficient, i canta amb un estil elegantíssim. Foster va fer una entrada més aviat maldestra, amb uns aguts xisclats que feia presagiar el pitjor, però la resta del seu paper de Brünnhilde va ser immaculat. Té una veu clara i neta, però forta i potent que li permet abordar un paper que requereix una cantant molt resistent. En canvi, Frank van Acken va resultar un Siegmund decebedor, ja que té problemes evidents de projecció que no li deixen passar els aguts i més d’una vegada es va enrogallar i va rascar la veu fins gairebé al punt de fer un gall. Ante Jerkunica va fer un Hunding molt convicent, amb una veu plena d’autoritat, segura i amb uns greus sense problemes. Greer Grimsley va ser un Wotan ambivalent: si bé té una veu molt bonica, li sona molt estreta, no s’expandeix, i el frasseig és molt deficient. Katarina Karnéus va ser la cantant a qui l’orquestra va fer-li passar més malament, ja que no té una veu gaire gran i es va haver d’esforçar molt per sobrepassar la massa orquestral, però és una cantant molt correcta i amb un frasseig molt bo.

L’escenografia, novament de Robert Carsen, va resultar entre surrealista i desangelada i un cop més, com passa tantes vegades, dificultava la comprensió d’un llibret ja de per si prou complicat.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.