La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Gust de cendra

Títol: Gust de cendra
Autor: Guillem Clua
Director: Josep Sala
Intèrprets: Ramon Canals, Míriam Puntí, Roc Esquius, Georgina de Yebra, Guillem Barbosa
Lloc: Sala Muntaner
Dates: del 23 d’abril al 25 de maig

Valoració: 4/5

No conec pas tota l’obra de Guillem Clua, però el tenia associat al gènere comèdia, especialment per Smiley, una obra divertidíssima i original amb la qual no paraves de riure. Gust de cendra és tota una altra cosa. És una obra presentada a Nova York l’any 2006 i que fins enguany no s’ha pogut veure a Barcelona. Clua es manifesta com un autor versàtil i amb un gran domini tant de la comèdia com del drama. Gust de cendra és una obra curta i aparentment senzilla, però que fa reflexionar sobre què esperem de la vida.

És també una obra enganyosa, ja que la localització geogràfica no és necessària, sinó contingent, és a dir, el fet que la història principal succeeixi a Israel és un accident. Potser simbòlicament representa una destinació sagrada, però podria passar en qualsevol altre punt del món. Dels cinc personatges, n’hi ha tres de principals i dos de secundaris: d’una banda, el triangle amorós que s’estableix entre els tres turistes americans, i com a rerefons, els dos personatges palestins amb els problemes quotidians de supervivència. Aquesta trama secundària dóna èmfasi a la principal perquè hi actua com a contrapunt, però el nucli de l’obra és el triangle amorós format per un matrimoni en què ella és molt més jove que ell i busquen un fill, i un turista, també americà, amb el qual es troben a Israel. L’impacte del final ve donat per l’habilitat de Clua a l’hora de trenar les dues històries i al mateix temps mantenir-les separades.

Com és habitual a la Sala Muntaner, l’escenografia és minimalista, aquest cop amb unes roques gegants que s’allunyen i s’acosten. Tot el pes de l’obra el porten els actors. És una obra que tant podria requerir una gran infraestructura cinematogràfica com presentar-se de la manera que ho ha fet a la Sala Muntaner, gairebé nua d’escenografia. El text és potent, diu coses, i no calen gaires decorats per copsar-ne la força. D’altra banda, els cinc actors han estat triats magníficament. Míriam Puntí és la dona jove americana, afable i un punt naïf; Ramon Canals és el seu marit, l’home occidental estressat a qui no interessa de conèixer altres mons fora de Nova York; Roc Esquius és l’home tranquil i sense prejudicis a qui Anna Davidson desperta alguna cosa adormida dins seu. D’altra banda, Georgina Yebra és Fawziyah, la dona palestina desconfiada que no es creu cap promesa; Guillem Barbosa és un noi palestí somniador que participa de la intifada perquè creu en un futur millor. Tots cinc estan esplèndids en llurs rols.

Gust de cendra fa rumiar perquè ens interpel·la sobre què esperem de la vida, i els tres turistes occidentals van a Israel a buscar-hi respostes, sense adonar-se que les respostes les duen a dins. És una obra que retrata la desorientació i el dubte vital. I és curiós veure com els occidentals dubten gairebé sempre i els palestins no dubten mai perquè tenen clar què volen: un futur millor per a ells i per a les generacions futures. Mentre l’home occidental es desespera perquè li han fet malbé el cotxe, la dona palestina plora perquè no pot menjar. Però repeteixo que aquest contrast entre dos mons tan diferents és només el marc del conflicte principal; ara bé, el marc és tan gros i té tant de pes que a vegades fa ombra a la trama principal. Però no ens enganyem: Gust de cendra no va del conflicte araboisraelià, sinó de la voluntat de trobar-se un mateix.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.