La dama de les camèlies

Títol: La dama de les camèlies
Autor: Alexandre Dumas (fill)
Traductora: Anna Soler Horta
Director: Hermann Bonnín
Repartiment: Nausicaa Bonnín, Albert Prat, Joan Sureda, Toni-Lluís Reyes, Òscar Intente, Laia de Mendoza, Montse Guallar, Pep Jové, Joan Anguera, Anna Gonzalvo, Aida Oset
Lloc: La Seca-Espai Brossa (Sala Brossa)
Dates: del 30 d’abril a l’1 de juny

Valoració: ?????

La dama de les camèlies és una novel·la d’Alexandre Dumas (fill) de la qual ell mateix va fer una versió teatral, que durant aquest mes de maig es pot veure a la Sala Joan Brossa de La Seca. L’obra, que fou escrita el 1848, marca el trànsit del romanticisme al realisme, i va adquirir una gran volada quan pocs anys més tard Verdi va fer-ne la versió immortal en forma d’òpera: La Traviata.

Feia una pila d’anys que La dama de les camèlies no s’havia vist a Barcelona, i per a aquesta ocasió Hermann Bonnín ha optat per un planter esplèndid d’onze actors i una escenografia completament nua. L’escenari se situa al mig amb una grada a cada banda, gairebé com si fos una passarel·la per la qual desfila l’alta burgesia parisenca del segle XIX, hipòcrita, interessada i vanitosa, de la qual la dama de les camèlies és víctima.

Bonnín va dir en una entrevista que li havia volgut llevar qualsevol deix de romanticisme, però crec que això és impossible, perquè som davant del drama d’una cortesana condemnada socialment que aconsegueix redimir-se per dos motius: perquè s’enamora de debò i perquè està malalta. El missatge és dur, però el text és dolç. I és curiós veure com s’arriben a assemblar els diàlegs de La dama de les camèlies amb els de La Traviata. A vegades són calcats i tot.

Bonnín també havia dit que l’escenografia és nua perquè vol ressaltar el missatge del text. No sóc gaire partidària del minimalisme escènic, però he d’admetre que la dramatúrgia va ser sensacional perquè els actors van respondre amb entrega absoluta a llurs personatges i amb una compenetració total entre ells. Cal començar, és clar, per destacar la magnífica interpretació que Nausicaa Bonnín fa de Marguerite Gautier, la dona aparentment feble però que té una fortalesa interior i una integritat moral a prova de bomba. Bonnín, que només té vint-i-nou anys, ha fet un salt espectacular com a actriu amb aquesta obra, ja que fins ara actuava encarcarada i un pèl postissa. Però aquí es revela una gran actriu, capaç de donar tots els matisos a un personatge llarg, complex i canviant.

Al seu costat, Albert Prat és Armand Duval, l’home que aconsegueix que Marguerite deixi la frivolitat mundana i s’enamori de debò. Com a galant, Prat compleix molt bé el seu paper, és tendre i senzill, però també és un personatge canviant que es torna iracund contra Marguerite a la tercera part de l’obra. Prat també sap canviar molt bé de registre i demostra tenir química amb Bonnín, tot i que a ella sempre se la percep com a gasela solitària. I cal no menystenir en absolut la resta de l’elenc, sense la qual l’obra seria impossible: la Prudence múrria de Montse Guallar, el Barville hipòcrita de Toni-Lluís Reyes o el Duval preocupat de Joan Anguera. Tots ells, fins a onze, aconsegueixen omplir completament la passarel·la buida d’objectes. En els moments en què són tots a escena sembla ben bé que l’espectador pugui sumar-se a la festa, i és que la naturalitat amb què tots s’expressen és el que fa que aquesta interpretació de La dama de les camèlies sigui tan intensa i colpidora.

Font: Núvol

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Teatre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*