Al galop

Títol: Al galop
Autors: Mark Hampton i Mary Louise Wilson
Traductor: Joan Sellent
Director: Guido Torlonia
Intèrpret: Carme Elias
Lloc: Teatre Akadèmia
Dates: del 6 al 25 de maig

Valoració: ?????

Al galop és una obra diferent per molts motius. No pas perquè sigui un monòleg, que és un gènere que ja té tradició en el nostre teatre, sinó perquè l’actriu dóna vida a una persona real, però que no és una actriu, una cantant o una escriptora, sinó algú que es dedicava a un món que a priori pot semblar frívol com és la moda. No estem parlant d’una model ni d’una dissenyadora, sinó de la directora de la revista Vogue, Diana Vreeland.

D’antuvi, era impressionant veure la transformació del reduït escenari del teatre Akadèmia en un saló absolutament bigarrat on imperava el vellut vermell. Aquest era el saló de la casa de Nova York on Diana Vreeland vivia. Evidentment, devia patir horror vacui veient aquell escenari tan atapeït. En aquest monòleg acaba de tornar d’un llarg periple per Europa, després que l’hagin acomiadat de la revista Vogue, i es dedica a repassar tot d’anècdotes i fites de la seva vida personal i professional. Veiem de seguida que es tracta d’una dona excèntrica, amb molt de caràcter, autoritària, i que s’intueix que té tocs de genialitat.

Vreeland és més un personatge que no una persona real, i una Carme Elias absolutament pletòrica l’encarna amb tots els detalls imaginables. El personatge és veritablement grotesc i còmic, a vegades resulta divertit i extravagant, i a vegades cruel i despietat. No tolera haver perdut la feina i l’autoritat que tenia en el món de la moda, i les seves reflexions i digressions estan carregades de mala bava. De fet, però, l’exageració del personatge en si mateix ja queda ben palès en la decoració de casa seva, d’una gran extravagància que ratlla el mal gust.

Carme Elias, alta, prima i elegant, és físicament idònia per fer de Vreeland, porta un ullal d’elefant com a penjoll i gairebé no para de fumar en tota l’obra. Interpreta una dona nerviosa que pensa —encara— més de pressa que no parla. Elias és una actriu amb molts anys d’ofici a l’esquena que ens deixa corpresos cada vegada que la veiem pujar en un escenari. Es fica en cos ànima a la pell de cada personatge que interpreta, i Vreeland és un personatge agraït, ja que li permet mostrar tots els seus dots d’actriu. Cal remarcar que la seva veu, avellutada i preciosa, fa joc amb l’elegància física, cosa que realça la seva idoneïtat per al personatge, si bé en alguns enregistraments que sonen en la veu de la mateixa Vreeland, notem que tenia una veu força ronca. I a més, Carme Elias és molt més guapa que Diana Vreeland.

Novament es tracta d’una proposta molt imaginativa i brillant que ve del teatre Akadèmia i que hi ha durat tan sols tres setmanes, amb les entrades exhaurides i la promesa que la temporada que ve tornarà. És una obra tan fresca i tan diferent, amb un personatge que desprèn vitalitat per tots els porus, i Carme Elias està tan fantàstica, que segurament la tornaré a veure.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Teatre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.