La síndrome de Stendhal

Programa del concert:
· Txaikovski, Vals del ballet La bella dorment, op. 66
· Chopin, Concert per a piano núm. 1, en mi menor, op. 11
· Xostakóvitx, Simfonia núm. 10, en mi menor, op. 93
Intèrprets: Iulianna Avdeieva, piano; Orquestra Simfònica Txaikovski; Vladimir Fedosseiev, director
Lloc: l’Auditori
Data: 19 de maig

Valoració: ????

És la segona vegada que l’Orquestra Simfònica Txaikovski, dirigida per Vladimir Fedosseiev, visita Barcelona en el marc de la temporada Ibercàmera. Si aleshores va fer-ho juntament amb Alexei Volodin, aquest cop va venir amb la jove pianista Iulianna Avdeieva i va oferir un programa integrat per obres de Txaikovski, Chopin i Xostakóvitx.

Val a dir que no van començar el concert amb gaire bon peu. El vals de La bella dorment el van tocar amb una lentitud gairebé exasperant, i encara més si tenim en compte que es tracta d’un ballet, per tant la música ha de tenir ritme i una velocitat adequada i propícia per als moviments del cos. Aquell vals no caminava gens, l’orquestra, tot i que va tocar amb un so avellutat i meravellós, semblava que arrossegués un sac de patates.

Després va venir una de les obres més intenses i precioses del repertori pianístic: el concert núm. 1 de Chopin, on Iulianna Avdeieva va tocar la part solista. És una noia de vint-i-nou anys que el 2010 va guanyar el primer premi en el Concurs Internacional de Piano Frédéric Chopin a Varsòvia, i que ja va sorprendre d’entrada, atès que va sortir vestida amb un frac masculí. La seva manera de tocar és del tot correcta, té una bona tècnica tot i que a vegades semblava que li faltés un punt d’agilitat als dits en escales molt ràpides. Però li va mancar una cosa essencial en Chopin: l’elegància d’estil. La música de Chopin és exuberant i ampul·losa, i Avdeieva va tocar el concert amb senzillesa i sobrietat, trets que no s’adiuen gens amb Chopin. La seva interpretació, tot i ser molt correcta, va quedar freda, incompleta. Hi va faltar volada i expansió, va quedar massa recollida. M’agradaria pensar que és cosa de la joventut, que encara li manca un punt de maduresa interpretativa, perquè és una bona pianista. El temps ho dirà.

A la segona part tot va canviar. L’orquestra, dirigida per un Fedosseiev inspiradíssim, va tocar una desena simfonia de Xostakóvitx esplèndida, amb un so càlid, proper, avellutat i ric en matisos. Fedosseiev va tenir cura de fer notar amb claredat el caràcter de cada moviment. La música de Xostakóvitx està amarada d’una fredor distant i conté el conflicte de manera inherent. S’hi percep clarament el dolor del segle XX i el sentiment d’impotència que les dues guerres mundials van deixar. Tot això ho va saber transmetre la interpretació de l’Orquestra Simfònica Txaikovski amb gran emoció i sensibilitat.

Tant l’orquestra com el director estan reconeguts com a grans intèrprets de la música russa. En Xostakóvitx no n’hi ha dubte, però en Txaikovski és més discutible, si més no pel petit tastet que ens en van oferir. Ara bé, es tracta d’una orquestra amb un so impecable, brillant i amb un equilibri perfecte entre les diferents seccions. La direcció de Fedosseiev és precisa i imprimeix caràcter a les obres. En resum, va ser un molt bon concert que a la segona part va esdevenir extraordinari.

Font: Núvol