El triomf de la fonètica

Títol: El triomf de la fonètica
Autor: Martí de Riquer
Direcció i dramatúrgia: Israel Solà
Intèrprets: Jordi Basté, Francesc Mora, Manel Barceló, Marc Rius, Aitor Galisteo, Quimet Pla, Xavi Francès, Arnau Vilardebò, Júlia Truyol, Aina Sánchez, Esther López, Teresa Vallicrosa
Lloc: TNC (Sala Tallers)
Dates: 9, 10 i 11 de maig

Valoració: ????

Des que vaig veure aquesta obra anunciada al TNC se me n’hi van anar els ulls de seguida. Ignorava completament que Martí de Riquer, el gran estudiós de la literatura romànica, hagués escrit dues obres de teatre abans del franquisme: la que hem pogut veure durant tres dies al TNC, i Spinoza i els gentils. Val a dir que El triomf de la fonètica és una comèdia divertidíssima plena de malentesos, d’embolics, i sobretot, d’agudesa i d’enginy dialèctic. A més a més, la representació que se n’ha fet al TNC ha estat tota una troballa. Només hi ha una cosa a lamentar: que s’hagi pogut veure únicament tres dies.

L’escenografia i el vestuari, completament dels anys trenta, ens trasllada ràpidament en aquesta època, també perquè al davant de l’escenari hi ha cinc micròfons de ràdio antics a través dels quals els actors interpreten els personatges. Al micròfon de la dreta hi ha sempre el locutor, en aquest cas interpretat per un Jordi Basté divertidíssim, i els altres quatre els actors se’ls van intercanviant. Al darrere hi ha un piano, dos sofàs i tot de mobiliari de l’època. Aquesta escenificació vol representar una obra de teatre emesa per la ràdio. I he de dir que no perd gens ni mica de gràcia ni de força expressiva, encara que els actors duguin el text a la mà i facin veure que el llegeixen. Són tots grans professionals que aconsegueixen crear un clima de comicitat hilarant que ens transporta a l’any 1936 just abans d’esclatar la guerra.

La història en si és enrevessada i plena de personatges amb interessos contraris que es volen sortir cadascú amb la seva. Un pare autoritari vol fer casar els seus dos fills amb dos esquimals per engrandir la seva empresa de pells de foca. A partir d’aquí la troca comença a embolicar-se, especialment a mesura que apareixen secundaris extravagants amb demandes absurdes que generen situacions ben estrambòtiques i grotesques. Tot està portat fins al punt màxim d’exageració, però sense caure mai en el mal gust, de manera que el riure està assegurat des del principi fins al final.

El triomf de la fonètica és una obra d’allò que en podríem dir teatre de l’absurd, amb un argument i uns personatges hiperbòlics que generen un reguitzell d’embolics l’un darrere l’altre. És un humor blanc, fàcil però fi, gens xaró, i el més important és que encara avui ens fa riure. No perquè l’obra sigui intemporal, sinó perquè és absolutament exagerada. A més a més, Israel Solà ha tingut la gran pensada de dramatitzar el text com si fos teatre radiat, d’aquí la col·laboració de Jordi Basté fent més o menys d’ell mateix, és a dir, de locutor de ràdio. El fet que els actors s’aixequin i es posin davant del micròfon i facin veure que llegeixen el text, sumat als sorolls produïts de manera completament casolana per simular efectes sonors, dóna encara més comicitat a l’obra.

Veritablement, és una gran troballa que s’hauria d’haver representat més dies. Un elenc d’actors esplèndid encapçalat per Manel Barceló fan les delícies d’un públic que no pot parar de riure davant del que veu i sent. I encara una darrera cosa: és una obra escrita en un català perfecte i planer alhora, intel·ligible i correcte, gens antic ni encarcarat. La qual cosa dóna una lliçó a alguns dels dramaturgs actuals, que si no fan parlar un català infecte als personatges es deuen pensar que no són creïbles. No podem deixar que el català correcte només el faci seu l’acadèmia. La literatura, evidentment, crea models i referents i el teatre, encara que s’escrigui per ser dit, és literatura.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Teatre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.