El chico de la última fila

Títol: El chico de la última fila
Autor: Juan Mayorga
Director: Víctor Velasco
Intèrprets: Miguel Lago Casal, Óscar Nieto San José, Olaia Pazos, Carlos Morla, Sergi Marzá, Natalia Braceli
Lloc: Sala Muntaner
Dates: del 12 de març al 20 d’abril

Valoració: ???

Hi havia dos factors que m’obligaven a anar a veure aquesta obra: que és de Juan Mayorga, per qui tinc una afecció que voreja el deliri, i que François Ozon en va fer una pel·lícula meravellosa, Dans la maison, quan jo encara no sabia qui era Mayorga. El chico de la última fila és, doncs, l’obra primigènia, que jo desconeixia, però he de dir que Ozon va anar més enllà i va arrodonir amb recursos cinematogràfics un text ja brillant de per si.

No sé com s’imagina Mayorga la dramatúrgia d’aquesta obra, però la de la Sala Muntaner va ser austera i confusa, gairebé ratllava el simbolisme. Havent vist la pel·lícula, vaig poder identificar clarament els espais en què es movien els personatges a cada escena, però si no, em sembla que m’hauria fet un embolic. La història passa en llocs molt físics i recognoscibles: la casa del mestre, la de l’amic, l’aula del col·legi, la sala de professors, etc., i tots aquests canvis no acabaven de quedar clars. Era curiós veure com s’assimilava l’espai de casa de l’amic amb el fet que els personatges actuessin damunt les taules de col·legi. Sabem que la Sala Muntaner és petita, però aleshores potser hauria calgut un muntatge minimalista i funcional, sense objectes, que servís de manera neutra per a totes les escenes. Aquesta mena d’escenografies són cada vegada més freqüents al teatre; només cal pensar en totes les que fan la companyia Les Antonietes o La dama de les camèlies que actualment es pot veure a La Seca.

Quant als actors, es van notar dos nivells: al superior hi havia el professor, interpretat per Miguel Lago Casal, i la seva dona, que era Olaia Pazos. Es veien molt naturals, amb veus boniques, una dicció perfecta i que sabien omplir l’escenari. Per contra, Óscar Nieto Sanjosé, que interpretava l’altre protagonista, l’alumne obsessionat amb la família de l’amic, parlava molt de pressa i tothora semblava que llegís. Encara que realment el seu personatge llegeix textos que ell mateix escriu, i així va teixint la trama de l’obra, no vocalitzava gaire, fins al punt de fer-se inintel·ligible en molts passatges, i d’aquesta manera el seu personatge va quedar pla i fred, sense la murrieria que té l’actor que l’interpreta a la pel·lícula d’Ozon. La resta d’actors van ser força grisos.

Ara bé, la força d’aquesta obra, més enllà d’un text brillant que ofereix reflexions molt oportunes, rau en la manera de construir la trama. És una història dins d’una altra història. Un professor de literatura d’un institut veu aptituds per a l’escriptura en un alumne, i li fa escriure redaccions sobre el que li agradi. L’alumne tria escriure sobre la família d’un company de classe, i a través d’aquestes redaccions, que l’alumne llegeix, se’ns va presentant la vida d’aquella família. És la història d’una obsessió, perquè les redaccions s’acaben convertint en una droga de la qual el professor no pot prescindir, i l’alumne s’obsessiona amb aquella família, especialment amb la mare, i fer de voyeur el fascina fins al punt del deliri. És una llàstima que una obra tan bona s’hagi representat en unes condicions tan poc apropiades.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Teatre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*