Lucrècia a La Seca

Títol: Lucrècia o Roma libre (1769)
Autor: Joan Ramis i Ramis
Direcció i dramatúrgia: Sergi Marí
Repartiment: Enka Alonso, Josep Mercadal, Xavier Núñez, Blai Llopis, Àlvar Triay, Agnès Romeu (el dia que hi vaig anar jo, el 10 d’abril, Enka Alonso va substituir Queralt Albinyana com a Lucrècia)
Escenografia i vestuari: Sergi Marí i Marga de la Llana
Lloc: La Seca – Espai Brossa (Sala Leopoldo Fregoli)
Dates: del 3 al 20 d’abril

Valoració: ????

Lucrècia o Roma libre (1769) és d’aquelles obres raríssimes de veure al teatre. De fet, és la primera vegada que s’interpreta —desconec si es va estrenar quan va ser escrita—, i ha estat una iniciativa esplèndida de Sergi Marí a partir de la redescoberta que Jordi Carbonell va fer d’aquesta obra el 1968. És una peça de temàtica romana que s’insereix en el període neoclàssic, d’un gran formalisme estilístic i que reivindica l’honor individual i la llibertat col·lectiva com a valors ètics.

Aquestes funcions de Lucrècia, més enllà de l’enorme importància patrimonial que tenen perquè ens porten un gran text català d’una època més aviat titllada de fosca —la Decadència, n’hi deien—, són una autèntica delícia per a l’espectador, ja que la producció i els actors són magnífics. En un espai tan minúscul com la sala Leopoldo Fregoli de La Seca, han muntat una escenografia minimalista amb quatre cadires Lluís XV i unes quantes piles de llibres —símbol de la Il·lustració— i han aconseguit donar sensació de veracitat a una obra amb un text molt potent. Ara bé, també cal dir que Ramis està tan pendent del formalisme del vers, que pel rigor se li escapa la força.

Els actors, amb uns vestits mig romans mig neoclàssics (sabates de sivella i camises de farbalans), fan tots unes actuacions magnífiques i declamen uns versos bellíssims amb gran elegància. Va estar especialment esplèndida Enka Alonso com a Lucrècia, noble, serena i senzilla, amb llàgrimes de debò als ulls davant la trista fi del seu personatge. L’actor que es notava un xic més encarcarat amb el vers va ser Josep Mercadal, que feia el príncep Tarquino. Tot i fer un paper magnífic, que infonia autoritat i por, deia el text de manera massa artificiosa, com si fos un rapsode que recités poemes, amb pauses massa marcades que restaven naturalitat al text i al personatge. Però el seu duel amb Lucrècia va ser captivador i ple de força. Xavier Núñez com a Col·latino, Àlvar Triay com a Manlius i el conegut Blai Llopis com a Brutus van confegir uns secundaris de luxe.

Penso que escènicament, fins i tot tenint en compte les dimensions de l’escenari, va tenir una resolució impecable. Atès que Lucrècia és una obra que poa en Racine i segueix les regles del teatre clàssic —l’acció ha de passar en un sol dia i en un sol espai—, va ser relativament fàcil justificar un muntatge simbòlic més del segle XVIII que de principis de la República romana (s. VI aC). Aquest teatre, diferent del que estem acostumats a veure, va ser com una illa enmig de l’oceà del teatre contemporani.

Hem d’estar, doncs, ben contents de poder veure una peça cabdal del nostre teatre tan ben representada, però penso que caldria que pugés dalt d’un escenari més important per donar-li tot el reconeixement que es mereix. Hem de ser conscients del nostre patrimoni cultural, reivindicar-lo i fer-lo present per tal que tots els ciutadans se’n puguin sentir partícips.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Teatre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.