Mont(ss)errat

Títol: Mont(ss)errat
Autora: Beth Escudé
Director: Marc Chornet
Intèrpret: Carles Bigorra
Lloc: Sala Atrium
Dates: del 21 de març al 13 d’abril

Valoració: ???

La primera cosa que s’ha de dir d’aquest muntatge és que és originalíssim i diferent. Tenint en compte les reduïdes dimensions de la Sala Atrium, s’ha d’aplaudir la dramatúrgia d’aquesta obra, feta amb una combinació de projeccions de vídeo i d’actuacions en directe, tot amb el mateix protagonista, l’home-orquestra que en aquesta funció té el do de la ubiqüitat: Carles Bigorra.

El fet que desfilin tants personatges tan diferents i tots encarnats pel mateix actor desconcerta un xic, encara més quan veiem que dialoga amb una videoprojecció com si es tractés d’una videoconferència. Ras i curt, la història, amb tots els noms canviats, és la de l’arxiconeguda visita de Heinrich Himmler a Montserrat el 1940, on es pensava que trobaria el Sant Graal, i la rebuda que li va dispensar el monjo que el va acompanyar per les estances del monestir, el pare Andreu Ripol, que Beth Escudé converteix en el pare Montiel.

Ara bé, l’obra va molt més enllà d’aquesta estranya trobada, i passa revista a la història de les relacions exteriors del monestir de Montserrat en els anys posteriors. Beth Escudé converteix la comunitat montserratina en un Vaticà en miniatura com a centre important de poder on es dirimien temes importants de manera florentina. El que és innegable és que Mont(ss)errat és una obra escrita en clau humorística, però sense faltar al respecte de ningú. Carles Bigorra s’encarrega de donar un caràcter estrafolari i caricaturesc a tots els personatges que fa, des del becari que va a investigar fins a l’abat Escarré.

Torno a insistir en el mèrit que té aquest muntatge, perquè aconsegueix omplir completament i de manera molt imaginativa un espai molt petit amb un sol actor a escena i semblar que n’hi ha uns quants. No vull pensar en la feina que hi ha al darrere. La Sala Atrium ja ens té acostumats a fer teatre amb un suport videogràfic important, i és que quan hi ha pocs recursos materials, s’ha de fer anar la imaginació.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Teatre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.