La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Masaaki Suzuki dirigeix la Passió segons St. Joan

Programa de concert:
Bach, Passió segons sant Joan, BWV 245 (versió IV – 1759)
Intèrprets: Gerd Türk (Evangelista), Chiyuki Urano (Jesús), Joanne Lunn (soprano), Damien Guillon (contratenor), Yosuke Taniguchi (tenor), Peter Kooij (baix)
Bach Collegium Japan
Director: Masaaki Suzuki
Lloc: Palau de la Música
Data: 24 de març

Valoració: ???

Ja és tradicional que una mica abans de setmana santa a Barcelona es programi alguna obra religiosa de Bach. Fa dos anys vam tenir l’ocasió de sentir la magnífica interpretació de la Passió segons sant Mateu de Philippe Herreweghe, i l’any passat vam poder gaudir de la missa en si menor en la versió de John Eliot Gardiner. Enguany ha tocat el torn de la Passió segons sant Joan, aquest cop sota la batuta de Masaaki Suzuki.

Suzuki té una concepció molt austera de Bach, massa pel meu gust. Ho dic pel minimalisme orquestral. És evident que la música barroca s’ha de tocar amb una orquestra de cambra, però ell ho porta a l’extrem i el Bach Collegium Japan semblava més aviat un octet ampliat. La qual cosa contrastava amb el cor, que si bé no era molt nombrós, sentint-lo semblava més un conjunt de solistes individuals cantant alhora que no pas un grup homogeni. Gairebé es distingia la veu de cada cantaire. Ara bé, val a dir que la lectura que Suzuki va fer de la Passió va ser del tot encertada, quant al ritme, la velocitat, la intensitat i l’estil.

Pel que fa als solistes, n’hi va haver un que va destacar, i molt, per damunt de la resta: l’evangelista de Gerd Türk, un tenor amb una bona tècnica i un frasseig impecable que va demostrar un coneixement profund de l’obra, del personatge i de l’estil. El contratenor Damien Guillon i el baix Peter Kooij van ser més que correctes, i la soprano Joanne Lunn va lluir una veu brillant i cristal·lina, però no es va adaptar a l’estil de la música religiosa barroca, ja que el doll de veu li vessava per damunt la reduïda orquestra i semblava més aviat que estigués interpretant òpera i no oratori, amb inflexions manieristes fora de lloc. Els cantants sortits del cor van ser bastant fluixos.

En conjunt, va estar bé sense arribar a ser extraordinari. Especialment es va notar un desequilibri entre la sobrietat orquestral i el bigarrament vocal. Masaaki Suzuki és un bon intèrpret de Bach, però amb això no n’hi ha prou. S’ha de comptar amb conjunts musicals molt bregats en aquest repertori perquè resulti extraordinari.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.