L’encarregat

Títol: L’encarregat
Autor: Harold Pinter
Traductor: Ernest Riera
Director: Xicu Masó
Intèrprets: Albert Pérez, Carles Martínez, Marc Rodríguez
Lloc: Espai Lliure
Dates: del 20 de febrer al 16 de març

Valoració: ????

No les tenia totes abans d’anar a veure aquest Pinter, ja que la inintel·ligible Terra de ningú m’havia deixat completament freda al TNC. Però no m’agrada tirar la tovallola tan fàcilment amb els grans autors consagrats, i a més, Tornar a casa m’havia agradat força. He de dir que L’encarregat em va sorprendre molt gratament. És una obra molt millor del que m’esperava, i a més, la interpretació va ser-ne magistral.

La història és la d’un indigent que cerca aixopluc al petit magatzem d’un home misteriós, i la cosa es comença a embolicar entre aquest home i el seu germà. Em penso que la trama no és gaire important en aquesta obra, ja que l’enorme força que té rau en el retrat tan cru que fa de la misèria, tant material com moral. El text és dur i els diàlegs són secs, eixuts, directes, i mai no queda clar qui s’aprofita de qui. No hi ha personatges bons ni dolents; només hi ha homes mesquins i egoistes que lluiten per imposar-se als altres. És a dir, no és una obra maniquea a l’estil dickensià, sinó una obra complexa que escodrinya els racons més foscos de l’ànima humana.

Per a aquesta ocasió l’Espai Lliure s’ha omplert d’andròmines rònegues que realcen la misèria dels personatges. I s’ha de destacar que tots tres actors estan esplèndids, actuen amb gran naturalitat i fan els personatges absolutament creïbles. Calen tres actors de raça per a aquesta obra, ja que no han d’interpretar herois o personatges fàcils d’entendre, sinó homes rampelluts, desconfiats i imprevisibles als quals venç la cobdícia. L’única cosa que em va grinyolar d’aquest muntatge, i força, és la translació de les localitzacions geogràfiques. Totes les referències espacials que hi ha, i n’hi ha força, són sempre de Barcelona, ja siguin adreces o estacions de metro. Trobo que queda molt poc creïble i no acosta l’obra a l’espectador, precisament. A mi em va semblar una cosa estranya i fora de lloc. En canvi, si haguessin estat referències londinenques, la història hauria fluït sense problemes.

Pel que fa al gènere teatral, no crec que pugui definir-se com una comèdia. Tot i que té punts de comicitat perquè hi ha situacions grotesques, l’obra és realment dura per la misèria que retrata. A banda de la pobresa, hi ha la baixesa moral, la corruptibilitat de les persones, i això és el que sacseja l’espectador. Amb aquesta obra, Pinter ha tornat a escalar posicions en la meva llista de dramaturgs. De les tres seves que he vist, és sens dubte la millor.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Teatre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.