Jonas Kaufmann, una decepció al Liceu
Programa del concert:
· Schubert, Winterreise op. 89, D. 911
Intèrprets: Jonas Kaufmann, tenor; Helmut Deutsch, piano
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 28 de març
Valoració: ???
El gènere liederístic no és espectacular com l’òpera, però té el mateix grau d’intensitat, i s’ha de saber cantar molt bé perquè la música i la paraula flueixin en paral·lel, ja que el lied no és altra cosa que poesia convertida en música. Winterreise és el cicle de lied més interpretat i més enregistrat, no ja dins l’obra de Schubert, sinó dins el gènere liederístic. És un conjunt de 24 cançons que narren el periple físic però sobretot emocional d’un home que ha perdut la seva estimada i es pregunta com podrà continuar vivint sense ella.
Jonas Kaufmann és un molt bon cantant d’òpera que excel·leix especialment en Wagner, però no és un liederista de raça. És un tenor amb timbre de baríton, amb una veu ampla, fosca i càlida que quan canta òpera ho embolcalla tot. No sé quant temps fa que conrea el lied, però no se li nota gaire ofici. El seu Winterreise va ser fred, desangelat i desapassionat. Cada cançó del cicle té la seva personalitat, n’hi ha que són de pura tristesa i impotència, i n’hi ha d’il·lusòries en què el viatjant fantasieja amb els records d’un passat feliç al costat de l’estimada. Kaufmann es va esforçar a marcar el caràcter de cadascuna, però el resultat no va ser reeixit. Per damunt de tot, hi va mancar intensitat expressiva.
L’expressivitat del lied és continguda però intensa, i s’ha d’interpretar amb molts matisos, amb inflexions vocals en moments puntuals, quan el text ho requereix per tal d’emfasitzar-lo. De fet, la música de Schubert s’adapta com un guant de seda als poemes de Wilhelm Müller; a través del so descriu amb precisió i amb una bellesa extrema cada estat d’ànim del viatger. Kaufmann va ser massa rígid i fins i tot un punt dur a l’hora d’expressar el contingut de la poesia i no va aconseguir emocionar ni molt menys colpir l’ànima dels oïdors.
També s’ha de dir que el piano de Helmut Deutsch no hi va ajudar gens ni mica. És un pianista molt mecànic i fred que es va limitar a tocar les notes escrites a la partitura sense donar-los ni una engruna d’expressió o de vida. El lied és música de cambra, això vol dir que tan important és el cantant com el pianista; no hi ha una subordinació del segon al primer com passa en l’òpera. Tampoc no es pot dir que Deutsch es limités a seguir Kaufmann, perquè en alguns lieder el va fer córrer massa, i per damunt de tot, es va fer palès que no anaven conjuntats. El piano ha d’ajudar el cantant a realçar el caràcter de cada lied, però si a Kaufmann li va mancar intensitat expressiva, Deutsch no va inspirar absolutament res en cap dels 24 lieder. El resultat va ser un recital prou avorrit.
Potser perquè Kaufmann té una veu gran, encara li costa adaptar-la al lied, en què la veu ha de ser dúctil i mal·leable. El que és clar és que cantar bé lied requereix no només una bona tècnica —i Kaufmann la té, sens dubte—, sinó anys d’ofici. El lied és difícil perquè no és espectacular, perquè no apel·la a les vísceres com l’òpera, sinó al cervell. Si Kaufmann vol continuar cantant lied, haurà d’exercitar-s’hi més, i sobretot, buscar-se un pianista que en sigui especialista, algú de la categoria de Wolfram Rieger o Malcolm Martineau, perquè Helmut Deutsch potser pot acompanyar àries d’òpera amb una reducció per a piano, però no és capaç de llegir una partitura en què el piano parla per si sol i ha de dir coses.