La síndrome de Stendhal

Programa del concert:
· Bach (arr. Busoni), coral-preludi “Nun komm’ der Heiden Land”, BWV 659
· Beethoven, sonata núm. 13 en mi bemoll major op. 27 núm. 1, “Quasi una fantasia”
· Bach (arr. Busoni), coral-preludi “Ich ruf’ zu dir, Herr Jesu Christ”, BWV 639
· Beethoven, sonata núm. 14 en do sostingut menor, op. 27 núm. 2, “Clar de lluna”
· Liszt, tres peces
· Mussorgski, Quadres d’una exposició
Intèrpret: Paul Lewis, piano
Lloc: Palau de la Música
Data: 17 de març

Valoració: ????

Paul Lewis és un pianista anglès que ja vam veure fa un parell d’anys inaugurant la temporada d’Ibercàmera amb un programa esplèndid integrat per les tres darreres sonates de Schubert, el seu testament definitiu. En aquesta ocasió, era un concert fora d’abonament amb un programa divers i atípic: Bach i Beethoven intercalats, Liszt i Mussorgski.

Si Lewis destaca per alguna cosa, és per una gran sobrietat interpretativa. Va tocar els corals de Bach amb un so auster, però profund i gens planyívol. Per cert, al cap de quatre notes va haver de recomençar el concert per culpa d’un mòbil inoportú. Pretendre gaudir d’un concert pendent d’un mòbil és més impossible que la quadratura del cercle. Lewis va tocar dues vegades de manera encadenada un coral de Bach i una sonata de Beethoven. Ignoro quin nexe d’unió hi veu, perquè són dos mons completament diferents.

Beethoven és un dels compositors dels quals Lewis és especialista i es nota. El domina, en coneix cada racó. Va marcar molt les diferències entre cadascun dels moviments de les sonates, completament immers en cada món. Es va reivindicar com un pianista de contrastos i va saber crear una atmosfera densa i embolcalladora. He de dir, però, que el primer moviment de la sonata “Clar de lluna” el va tocar de manera massa maquinal, la percussió de les notes era massa mecànica i malgrat la perfecció tècnica, no va poder assolir l’esperit ombrívol d’aquest Adagio sostenuto. Ara bé, el Presto agitato final va ser demolidor. Hi va abocar tot el nervi i tota la passió i el resultat va ser un esclat electritzant que em va deixar clavada a la cadira.

La segona part la va dedicar al piano expansiu. En les tres peces de Liszt, de caire crepuscular, Lewis va demostrar que també és expert en el piano romàntic, amb uns cromatismes tímbrics gairebé tangibles i un so expandit i tenebrós alhora. Mussorgski i els seus Quadres d’una exposició va ser la continuació natural d’un Liszt que ja preludiava la pictoricitat de la música. L’obra de Mussorgski, més coneguda en la versió per a orquestra feta per Ravel el 1922, és un dels cims de la literatura pianística, ja que empra tots els recursos del piano i li’n treu tot el suc. Personalment, cada vegada gaudeixo més amb la versió original d’aquesta obra.

Aquí Paul Lewis es va deixar anar (quasibé) del tot. Va tocar de manera impecable els quadres forts, aquells en què el piano arriba al límit de les seves possibilitats sonores, amb un ús correcte del pedal —mai excessiu— i una articulació nítida de les notes, cosa difícil en aquest tipus d’obres, que sovint són susceptibles de convertir-se en un magma sonor irreconeixible. Lewis en tot moment va dominar l’obra i l’instrument. En canvi, vaig trobar poc contrast amb els quadres pàl·lids, aquells en què el piano fa una feble línia melòdica acompanyada, que Lewis va tocar un pèl massa fort pel meu gust. Hi va faltar un xic d’intensitat, de fred, de tristesa. No es pot negar, però, que va ser un concert inoblidable amb un intèrpret extraordinari i un programa deliciós.