Fabio Biondi interpreta Vivaldi

Programa del concert:
· Vivaldi, simfonia per a corda Il coro delle muse RV 149; simfonia de l’òpera Ercole sul Termodonte RV 710; concerts RV 357, RV 279, RV 383a, RV 284, RV 204 (pertanyents a La Stravaganza), i RV 291
Intèrprets: Europa Galante; Fabio Biondi, violí i director
Lloc: Palau de la Música
Data: 13 de març

Valoració: ????

Tenia moltes ganes de tornar a sentir Fabio Biondi al capdavant de l’Europa Galante, ja que havien passat tretze anys de la darrera vegada que els vaig veure, en un concert al Palau de la Música al mig del qual es va desmaiar un músic. No és que sigui un fet musicalment rellevant, però és una anècdota que recordaré tota la vida.

Fins fa un parell de dècades la música barroca italiana anava indefectiblement lligada a un nom: I Musici. Avui afortunadament tenim un bon grapat d’orquestres de cambra, italianes i no italianes, que toquen el barroc italià amb la mateixa elegància, estil i precisió que I Musici. Sense cap mena de dubte, l’Europa Galante n’és un dels màxims exponents.

El programa que havíem de sentir tenia com a obra única l’opus 4 dels concerts de Vivaldi, anomenat La Stravaganza, però en realitat va ser una selecció d’aquest cicle de dotze concerts, d’acord amb el recull que se’n va fer per a l’edició anglesa ja en època de Vivaldi. Personalment, em va decebre una mica que passéssim de dotze concerts a cinc, tot i que s’hi van afegir tres peces més, dues de les quals eren obertures amb un aire afrancesat molt elegant.

L’execució dels concerts em va semblar tècnicament molt correcta, amb l’aire característic del barroc italià, ple de vivacitat, llum, alegria de viure, lleuger i despreocupat. Biondi coneix molt bé l’estil, és evident, però pel meu gust hi va faltar un punt d’estripada. Vivaldi és italià i és l’essència de la mediterraneïtat en estat pur, i en canvi, la interpretació de Biondi va ser massa refinada, diria que massa a prop del barroc francès, caracteritzat per la galanteria i l’esperit dansaire. La corda en Vivaldi sona nua, de manera directa, sense intermediacions, és una música que surt i es dirigeix a les entranyes. El so de l’Europa Galante va ser estilísticament preciós, però li va mancar un punt de rauxa.

Pel que fa a Biondi com a solista, d’antuvi he de dir que toca amb un guarneri, un violí amb un so càlid i avellutat que ell fa sonar amb tota l’elegància. Ara bé, no puc negar que l’afinació no va ser del tot perfecta; en diversos moments va executar les notes amb algunes cromes de decalatge respecte l’afinació correcta, però va ser una cosa gairebé imperceptible. La manera de tocar el violí anava totalment d’acord amb el so de l’orquestra, aquest so tan refinat i elegant més propi del barroc francès que de l’italià. Segurament per això em va agradar més en les dues simfonies que van interpretar, ja que tenien un aire força diferent del dels concerts, d’esperit més italià.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.