Per un sí o per un no

Títol: Per un sí o per un no
Autora: Nathalie Sarraute
Traductor i director: Ramon Simó
Intèrprets: Lluís Soler, Xavier Boada
Lloc: Sala Muntaner
Dates: del 22 de gener al 9 de març

Valoració: ???

Tenia moltes ganes de veure aquesta obra, atès que no l’havia vist mai i n’havia sentit a dir meravelles, suposo que per l’esplèndida interpretació que van fer-ne al seu dia Josep Maria Flotats i Juanjo Puigcorbé. La defineixen com a curta però intensa, i hi estic d’acord, però no trobo que pugui considerar-se pròpiament una peça teatral. M’explico.

Per un sí o per un no és un diàleg que té com a objecte el significat de les paraules. El conflicte es descabdella a partir de la frase que un dels protagonistes un dia remot va dir a l’altre, i que aquest altre va interpretar que estava pronunciada amb menyspreu. “Tà bé, això”, és la frase en qüestió, al voltant de la qual gira una conversa que va pujant de to perquè deriva en retrets mutus que ja no tenen res a veure amb la frase.

Em penso que el tema és interessant, a mi particularment la filosofia del llenguatge em fascina, però trobo que Per un sí o per un no no és un text dramàtic amb entitat teatral. Podria ser un assaig, o fins i tot una novel·la, però el teatre demana més coses: un desenvolupament del conflicte, una escenografia mínima, uns personatges sòlids amb els quals puguem empatitzar, estimant-los o odiant-los. A parer meu, l’obra de Sarraute és molt fluixa en això, trobo que és una peça teatralment plana, un text que desperta curiositat i fa rumiar, però no és un bon text dramàtic. Ara em ve al cap El nom, d’Alexandre de la Patellière, que també gira al voltant del significat de les paraules, concretament del nom que han de posar a un infant, i a partir d’aquí el conflicte va pujant fins que esclata. Aquesta obra sí que té sentit teatral.

La interpretació de Lluís Soler i Xavier Boada és esplèndida. Veient Soler en aquest paper no podia deixar de pensar en el que havia fet també a la Sala Muntaner a Cosmètica de l’enemic, d’Amélie Nothomb, al costat de Xavier Ripoll. Són personatges molt similars, corcons que es dediquen a tocar el voraviu als altres amb foteses (aparents). L’escenografia és minimalista al màxim, ja que el text no hi fa cap referència. Una paret d’un color blau pastel al fons situa els dos personatges en un espai indefinit, i és que el context espacial i temporal no és rellevant en aquesta obra, que se centra únicament en el text. Això és el que li resta tot el sentit teatral.

Deu ser de les poques peces de teatre que és preferible llegir que veure representada. Tenim text, però no tenim personatges. És una bona obra perquè el text és bo, però incompleta.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Teatre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.