Gardiner broda Monteverdi
Programa del concert:
· Monteverdi, Vespro della Beata Vergine
Intèrprets: Monteverdi Choir; English Baroque Soloists; Cor infantil de l’Orfeó Català
Director: Sir John Eliot Gardiner
Lloc: Palau de la Música
Data: 7 de març
Valoració: ?????
Sir John Eliot Gardiner ha repetit el miracle a Barcelona. Si l’any passat va omplir la sala gran de l’Auditori amb la Missa en si menor de Bach, enguany ha esgotat les entrades del Palau de la Música per a un concert extraordinari en què va interpretar el Vespro della Beata Vergine, una colossal obra sacra de Monteverdi que feia cinquanta anys que no s’havia sentit en directe a Barcelona.
Sentir els Solistes barrocs anglesos i el Cor Monteverdi —diuen que és el millor del món, i no ho dubto gens— sota la batuta elegant i experta de Gardiner sempre és una garantia de rigor, de precisió i d’excel·lència. L’única cosa que em va grinyolar l’any passat va ser que tragués solistes del cor per cantar les àries de la missa de Bach. Aquest any ha fet el mateix, però atès que les vespres de Monteverdi no tenen àries tan espectaculars ni les dificultats tècniques que té Bach, el concert no va quedar deslluït per aquesta causa.
Reconec que anava verge d’oïda a sentir aquesta obra, i vaig sortir del Palau absolutament enlluernada, extasiada. Gardiner va aconseguir crear un clima màgic que ho embolcallava tot i que només amb la música ens transportava a un palau venecià del segle XVII. Els Solistes barrocs anglesos, una orquestra de cambra amb instruments originals, toca amb una precisió magnífica i s’amalgama amb les veus en una simbiosi perfecta.
Però el protagonista de les vespres de Monteverdi són, sens dubte, les veus, tant el cor com els solistes, que tenen molts números diferents. El Cor Monteverdi, que enguany celebra el 50è aniversari, integrat per dones soprano i tota la resta d’homes, té un so molt característic: no és dolç ni avellutat, sinó que és més aviat aspre i amb un punt de duresa, i això el fa del tot escaient per a la música antiga. Tècnicament és perfecte, amb uns aguts amples i segurs i una conjunció total dels cantaires.
Els vuit solistes que van cantar van complir correctament amb les seves parts. Només es va veure el llautó al tenor en el Nigra sum i en el primer número del Magnificat, on va patir bastant amb els aguts. Però en una obra així i en la interpretació superba de Gardiner, això és un detall menor. Va ser especialment màgic el fragment Duo Seraphim, en què Gardiner va situar tres solistes en tres punts del segon pis del Palau, des d’on cantaven cadascú la seva part. El fet de sentir una obra tan antiga, tan ben interpretada en un marc arquitectònic com l’edifici de Domènech i Montaner, va ser una experiència inoblidable, irrepetible.
La direcció de Gardiner va ser magistral, es nota que coneix bé l’obra, que l’entén i la sap fer arribar en tota la seva dimensió. Per a mi és imprescindible que un Monteverdi estigui ben fet; altrament pot resultar avorridíssim. En canvi, Gardiner va mostrar un exemple magnífic del primer barroc, un cant a la mare de déu que té un aire més teatral que sacre, i és que el barroc és l’art de l’exageració i del contrast, i per un vespre, Gardiner ens va transportar fins a la Itàlia barroca en tota la seva esplendor.