Sokolov no és el millor pianista del món

Programa del concert:
· Chopin, sonata per a piano núm. 3 en si menor, op. 58; deu masurques
Intèrpret: Grigory Sokolov, piano
Lloc: Palau de la Música
Data: 6 de març

Valoració: ??

Tot i que l’any passat Grigory Sokolov no em va agradar, enguany he tornat a sentir-lo perquè tenia un abonament al cicle de piano de Palau 100 i m’hi entrava el seu concert. D’altra banda, una segona audició en directe del pianista rus m’ha servit per corroborar la impressió (dolenta) que me’n vaig endur l’any passat.

D’antuvi, quan el sento tinc la sensació que el que corre per les tecles no són els dits d’una persona, sinó les peülles d’un elefant. M’explico. Executa les obres amb una intensitat de volum molt excessiva i amb una lentitud a vegades exasperant. Les peces no caminen, no fa la sensació de sentir una melodia seguida, sinó un reguitzell de notes l’una darrere l’altra, sense cap nexe que les uneixi. D’aquesta manera, és impossible que a mi m’emocioni res del que toca aquest home. Ja personalitzo, perquè sé que la meva opinió no és compartida per ningú. Si com a mínim fos tècnicament solvent, se’n podria salvar alguna cosa, però l’excés d’intensitat i de lentitud tampoc no el fan un virtuós.

Aquesta vegada el programa, preciós, estava integrat per obres de Chopin: la sonata núm. 3 i deu masurques. Va ser especialment dolorós el tercer moviment de la sonata, un Largo interpretat a un ritme estrany que no lligava cap nota i trencava del tot el lirisme de la melodia. Les masurques, que originalment són danses populars, en la interpretació de Sokolov, summament avorrida, no haurien arrencat el moviment més lleu de ningú. Són peces lleugeres com una ploma a les quals Sokolov va infondre una pesantor injustificada i antiestètica.

Chopin és un compositor molt especial. Malgrat que és un romàntic de cap a peus, la seva música és molt diferent de la de la resta de compositors romàntics. Les seves peces vessen una melangia, una delicadesa i una sensibilitat a flor de pell que gairebé fa plorar només de sentir-les. Però Sokolov, aliè a la sensibilitat i a l’elegància, va interpretar Chopin amb un pes de moltes tones, com si el volgués ofegar. Sentir-lo no inspira res ni convida a evadir-se pels mons del compositor. Un dels molts admiradors que té a Barcelona em va dir que el que li agrada de Sokolov és que toca el piano i en treu un so que sembla el d’una orquestra. Sincerament, és el comentari més absurd que he sentit mai en música. Un piano és un piano, i una orquestra, una orquestra. Més clar, l’aigua.

M’és ben igual anar a la contra del públic i de la crítica, però m’és impossible entendre que es digui que Sokolov és el millor pianista viu del món. Els qui diuen això han sentit mai Maurizio Pollini en directe? I Pollini no és l’únic. Alexei Volodin, Rafal Blechacz, Zoltan Kocsis o Martha Argerich són molt millors que Sokolov. No m’agrada fer aquest tipus de comparacions, però hi ha injustícies que em fan posar malalta.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.