La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Lorin Maazel punxa al Palau de la Música

Programa del concert:
· Sibelius, Vals trist
· Schumann, simfonia núm. 4 en re menor, op. 120
· Sibelius, simfonia núm. 2 en re major, op. 43
Intèrprets: Orquestra Filharmònica de Munic
Director: Lorin Maazel
Lloc: Palau de la Música
Data: 19 de febrer

Valoració: ??

El concert de la Filharmònica de Munic ja començava amb mal peu des que el proppassat 14 de gener es va anunciar que canviaven el programa i en lloc de la simfonia alpina de Strauss tocarien la segona simfonia de Sibelius. Sincerament, no entenc a què respon que una orquestra canviï el programa anunciat un mes abans d’un concert, més encara quan no implica canvis d’agenda d’un hipotètic solista.

Dit això, lamento moltíssim concloure que el concert va ser decebedor. L’orquestra no va oferir cap mena de dubte: té músics excel·lents, el so és brillant i esplèndid i coneixen bé el repertori que interpreten. Ara bé, qui va fallar en aquest cas va ser Lorin Maazel, que pel motiu que sigui, ja no està a l’altura i no va saber dirigir les tres obres que integraven el programa. En línies generals, es va sentir una orquestra massa pesada, amb una corda sobredimensionada, i amb una intensitat de volum excessiva en tot moment.

Va començar amb el Vals trist, de Sibelius, una peça malencònica però molt lírica, que Maazel va dur amb una lentitud exasperant que li va llevar bona part del seu caràcter. Al capdavall, un vals és una dansa per ballar, i el ritme a què ho tocava no ho hauria permès en absolut. Després va venir la quarta simfonia de Schumann, on l’orquestra va sonar massa forta, com una columna monolítica de so, sense matisos, en què les notes no s’entenien i amb una secció de corda deslligada de la de vent. Per acabar-ho d’adobar, el repic de les timbales era com un degoteig constant que més aviat molestava.

Vaig pensar que la segona de Sibelius la tocarien millor, ja que Sibelius és un compositor pràcticament del segle XX, que requereix una orquestra gran i un so molt ample. Però Maazel va cometre els mateixos errors que amb Schumann: les notes no s’entenien; la corda, absolutament sobredimensionada, tocava desvinculada del vent i no es va notar cap distinció entre els quatre moviments, als quals Sibelius va posar indicacions precises que Maazel no va respectar gaire. El so que se sentia era eixordador, especialment al quart moviment, el més espectacular, en què es percebia una massa amorfa de so gairebé caòtic, sense ordre ni harmonia.

És una llàstima que una orquestra tan bona com la Filharmònica de Munic no tingués al capdavant un director competent. Crec que a hores d’ara, Maazel, que ha estat un gran director, ja és molt gran i potser s’hauria de retirar del podi. A partir de l’any vinent el titular en serà Valeri Gergiev. La Filharmònica de Munic va demostrar que treu un so brillant i que no comet errors —la secció de vent metall va anar perfecta—, però no vam poder gaudir del tot del seu art.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.